el 10

que el 20-10 sigui encara més milor que el 2009, per a tothom

(amb les excepcions que cada uh! hi vulgui posar)

ei, si pot ser!

per cert, com segueix allò de l'Orlando?

poemes herbert i 8

Potència del gust

                            Per a la professora Izydora Dąmbska



No ha fet falta segur un gran caràcter
pel nostre rebuig dissensió i oposició
hem tingut un pessic del valor necessari
però al capdavall ha estat una qüestió de gust. Sí de gust
amb fibres d’ànima i cartílags de consciència

Qui sap si ens haguessin temptat millor i amb més gràcia
enviant dones rosades planes com una hòstia
o les criatures fantàstiques de les pintures de Hyeronimus Bosch
mes l’infern aleshores quin era
una fossa humida un carreró d’assassins un barracó
dit palau de justícia
un Mefistòfeles casolà amb americana estil Lenin
enviava en missió els nebots de l’Aurora
nois amb les cares com a patates
noies molt lletges amb les mans vermelles

De debò la seva retòrica era massa bruta
(Marc Tul•li es girava en la tomba)
cadenes de tautologies un parell de conceptes com a martells
una dialèctica de botxins cap finor en l’argumentar
una sintaxi sense la gràcia de subjuntiu

Així doncs l’estètica pot ser d’ajuda a la vida
no s’ha de menystenir la ciència del bell

Abans d’adherir cal examinar amb atenció
la forma de l’arquitectura el ritme dels tambors i flautes
els colors oficials el ritual mesquí de les exèquies

Els nostres ulls orelles s’han negat a obeir
els prínceps dels nostres sentits han escollit un altiu exili

No ha fet falta segur un gran caràcter
hem tingut un pessic del necessari valor
mes al capdavall ha estat una qüestió de gust Sí de gust
que ens imposa sortir tòrcer la cara piular l’escarni
també si hagués de caure l’inestimable capitell del cos el cap

poemes herbert 7

Al riu

Riu –clepsidra d’aigua metàfora de l’eternitat
entro en tu cada volta més diferent
podria ser núvol peix o roca
però tu ets immutable com rellotge que mesura
les metamorfosis del cos i les caigudes de l’esperit
la lenta dissolució dels teixits i de l’amor

jo nascut del fang
vull ser alumne teu
i conèixer la font el cor olímpic
freda torxa cruixent columna
castell de la meva fe i desesperació

ensenya’m riu obstinació i durada
per a merèixer-me a la darrera hora
descans a l’ombra del gran delta
en el sacre triangle del principi i de la fi

 

Els Antics Mestres

Els Antics Mestres
no necessitaven de noms

les seves signatures eren
els blancs dits de la Mare de Déu

o torres rosades
de ciutats damunt el mar

i també escenes de la vida
de la Beata Umiltà

es dissolien
en somni
miracle
crucifixió

trobaven refugi
sota les parpelles dels àngels
rere els turons dels núvols
entre l’herba espessa del paradís

afonaven totalment
en els horitzons daurats
sense un crit d’esglai
sense invocar rememoració

les superfícies dels seus quadres
són llises com miralls

no són miralls per a nosaltres
sinó miralls pels elegits

a vosaltres us invoco Antics Mestres
en els difícils moments del dubte

feu que jo perdi
la pell escamosa de l’orgull

que quedi sord
a les temptacions de la fama

a vosaltres us invoco Antics Mestres

Pintor de la Pluja de Mannà
Pintor dels Arbres Brodats
Pintor de la Visitació
Pintor de la Sagrada Sang

poemes herbert 6

El Senyor Cogito medita sobre la redempció

No havia d’enviar el seu fill

són massa els que han vist
les mans perforades del fill
la seva pell normal

això s’ha escrit
per a reconciliar-nos
amb la pitjor de les reconciliacions

massa narius
han aspirat amb plaer
la olor de la seva por

no s’havia de descendir
a baix
fraternitzar amb la sang

no havia d’enviar el seu fill
era millor regnar
en un palau barroc de núvols de marbre
damunt el tron de l’espantat
amb el ceptre de la mort

El missatge del Senyor Cogito

Vés on anaren aquells fins al límit obscur
a la recerca del moltó d’or del no-res teu darrer premi

vés erecte entre aquells que estan agenollats
entre qui gira l’esquena i qui és bolcat en la pols

t’has salvat no pas per viure
tens poc temps s’ha de donar el testimoni

sigues valent quan la raó defalleix sigues valent
a la fi és la única cosa que val

i la teva Còlera impotent sigui com la mar
cada cop que escoltaràs la veu d’humiliats i batuts

no t’abandoni el teu germà Menyspreu
per espies botxins covards – seran ells que guanyaran
i vindran al teu enterrament llençant alleugerits un terròs
i el corcó escriurà la teva biografia domesticada

i no perdonis de fet no és en poder teu
perdonar en nom de qui va ser traïcionat a l’alba

guarda’t tanmateix de l’orgull inútil
observa al mirall la teva cara de joglar
repeteixes: m’han cridat – no n’hi havia de millors?

guarda’t de l’aridesa del cor ama la font matutina
l’ocell amb el nom desconegut l’alzina d’hivern
la llum sobre la paret l’esplendor del cel

ells no necessiten el teu respir càlid
només hi són per a dir: ningú no et consolarà

vetlla – quan la llum sobre les muntanyes donarà la senyal – aixeca’t i vés
fins que la sang mourà en el pit la teva obscura estrella

repeteixes els antics conjurs de la humanitat contes i llegendes
perquè així assoliràs el bé que no assoliràs
repeteixes les grans paraules repeteix-les amb obstinació
com aquells que avançaven pel desert i morien en la sorra

i et premiaran amb això de què disposen
amb fuetades de riure la mort en un abocador

vés perquè només així seràs acollit en el cercle de les calaveres fredes
en el cercle dels teus avis: Gilgamesh Hèctor Rollà
defensors del regne sense confins i de la ciutat de les cendres

Sigues fidel Vés

poemes herbert 5

La sequoia

Torres gòtiques d’agulles de pi a la vall del riu
no pas lluny de Mount Tamalpais on matí i nit
la boira és espessa com la ràbia i l’ímpetu de l’oceà

en aquesta reserva de gegants mostren la secció
d’un arbre tió courenc de l’Occident
amb venes exageradament regulars com a cercles damunt l’aigua
i algú pèrfid hi ha gravat les dates de la història humana
a un polze del centre del tronc l’incendi
de la llunyana Roma sota Neró
al mig la batalla de Hastings l’expedició nocturna dels drakars
el pànic dels anglosaxons la mort del desafortunat Harold
és narrada amb un compàs
i finalment just al litoral de l’escorça
el desembarcament dels Aliats a Normandia

el Tàcit d’aquest arbre era un geòmetra no coneixia adjectius
no coneixia la sintaxi que expressa el terror
no coneixia cap paraula
per això comptava sumant els anys i els segles com per a dir que no existeix
res més que naixement i mort res tan sols naixement i mort
i a l’interior la polpa cruent de la sequoia

 
 

El Senyor Cogito conta la temptació de Spinoza

Baruch Spinoza d’Amsterdam
va sentir el desig d’arribar fins a Déu

molent a les golfes
les lents
va estripar de sobte el vel
i es va trobar cara a cara

va parlar llargament
(i mentre parlava
es delectaven
la seva ment i la seva ànima)
posava preguntes
sobre la naturalesa humana

– Déu s’acariciava distret la barba

– el va interrogar sobre la causa primera

– Déu mirava l’infinit

– el va interrogar sobre la causa última

– Déu es turmentava els dits
s’esclaria la veu

quan Spinoza va callar
Déu li va dir

– parles bé Baruch
m’agrada el teu llatí geomètric
i també la sintaxi límpida
la simetria de les argumentacions

parlem però
de les Coses Vertaderament
Grans

– mira les teves mans
ferides i tremolenques

– et fas malbé els ulls
en la foscor

– et nodreixes malament
vas mal vestit

– compra’t una casa nova
perdona als miralls venecians
de repetir la superfície

– perdona les flors entre els cabells
– la cançó del borratxo

– cuida les entrades
com el teu col•lega Cartesi

– sigas llest
com Erasme

– dedica un tractat
a Lluís XIV
que no el llegirà

– calma
la fúria racional
farà caure els trons
i ennegrir els estels

– pensa
en una dona
que et doni un fill

– veus Baruch
estem parlant de Coses Grans

– vull ser estimat
pels incultes i els violents
són els únics
que de debò em desitgen

ara el vel baixa
Spinoza es queda sol

no veu el núvol d’or
la llum en l’altura

veu l’obscuritat

sent el cruixir de les escales
passes que baixen avall

poemes Herbert 4

Seguim amb els deures: més poemes de Z. Herbert en traducció de Stefano M. Cingolani.

Avui el senyor Cogito:

El Senyor Cogito observa la seva cara al mirall

Qui va escriure les nostres cares segurament la verola
signant la seva “o” amb una ploma estilogràfica
però de qui he agafat la papada
de quin golut si tota la meva ànima
aspirava a l’ascesi per què mai els ulls
són encaixats tan propers si era ell i no pas jo
qui escrutava entre els matolls la incursió dels Veneds
les orelles massa enfora dues petxines de pell
certament heretades d’un avantpassat que les allargava a l’eco
d’un seguici de mamuts retrunyint en la pradera

el front no massa alt pensa molt poc
– dones or terra no fer-se tirar del cavall –
el príncep pensava per ells i el vent els portava per la via
laceraven les muralles amb els dits i de sobte amb un crit
queien en el buit per a tornar dins meu

i jo que he comprat a les galeries d’art
blanquets mixtures ungüents
pomades per ennoblir-se
he aplicat als ulls el marbre verd del Veronese
he friccionat les orelles amb Mozart
he perfeccionat els narius amb l’aroma de llibres antics

davant del mirall hi ha la cara heretada
sac en què fermenten velles carns
concupiscències i pecats medievals
la fam i la por paleolítiques
el fruit cau al costat de l’arbre
el cos és enganxat a la cadena de l’espècie

                  és així que vaig perdre el desafiament amb la meva cara




El Senyor Cogito medita sobre el sofriment


Totes les temptatives d’allunyar
l’així anomenat calze amarg –
amb la reflexió
el compromís frenètic en favor dels gats abandonats
els exercicis de respiració
la religió –
han fracassat

cal acceptar
doblegar plàcidament el cap
no tòrcer-se les mans
fer recurs al sofriment amb mesura i dolçor
com a una pròtesi
sense pudor fals
però també sense orgull inútil

no onejar el monyó
damunt del cap dels altres
no picar amb el bastó blanc
a les finestres dels sadolls

beure l’extracte d’herbes amargues
però no fins al final
deixar-ne sàviament
algun glop per l’esdevenidor

acceptar
i al mateix temps
distingir a dins nostre
i possiblement
transformar la matèria del sofriment
en quelcom o algú

jugar
amb ell
òbviament
jugar-hi

fer bromes amb ell
amb gran precaució
com amb un nen malalt
per arrencar al final
amb jocs ximples
un subtil
somrís

poemes herbert 3

aprofitem la pausa nadalenca per seguir amb els poemes de Z. Herbert

Els cinc

1.
Els portaren fora pel matí
en el pati empedrat
i els posaren contra la paret

cinc homes
dos molt joves
els altres adults

res més
es pot dir d’ells

2.
quan l’escamot
apuntà els fusells
de sobte tot apareix
en la llum enlluernadora
de l’evidència

la paret groga
el fred blau
el negre filferro espinat sobre la paret
en lloc de l’horitzó

aquest és el moment
en què els cinc sentits es rebel•len
fugirien amb molt de gust
com a rates d’un vaixell que s’enfonsa

abans que la bala arribi a destinació
l’ull percebrà el projectil volant
l’oïda registrarà el brunzit de l’acer
els narius s’ompliran del fum agre
un pètal de sang fregarà el paladar
i el tacte es contraurà i relaxarà

ara jeuen a terra
coberts fins als ulls per l’ombra
l’escamot se’n va
els seus botons cinturons
i els cascos d’acer
són més vius
que aquells que jeuen als peus de la paret


3.
no l’he pas après avui
no ho sé pas des d’ahir
per què doncs he escrit
fútils poemes sobre les flors

de què parlaren els cinc
la nit abans de l’execució

de somnis profètics
d’una fugida al bordell
de les peces del cotxe
d’un viatge per mar
del fet que quan tenia piques
no havia hagut d’obrir
del fet que la vodka és millor
que el vi fa venir mal de cap
de noies
de fruita
de la vida

i aleshores és lícit
fer servir en poesia noms de pastors grecs
intentar fixar els colors d’un cel matutí
escriure d’amor
i també
una volta més
amb mortal serietat
oferir al món traïcionat
una rosa


Despertar


Quan l’horror va afluixar es van apagar els focus
descobrírem que érem a sobre d’un abocador en postures molt estranyes

els uns amb el coll allargat
els altres amb la boca oberta de la qual regalimava encara la pàtria
alguns amb el puny tancat sobre els ulls
emfàticament contractes patèticament tensos
a les mans trossos de llautó i ossos
(la llum dels focus els transformava en símbols)
però ara només eren ossos i llautó

no teníem on anar i restàrem damunt de l’abocador
posàrem ordre
deixàrem els ossos i el llautó a l’arxiu

escoltàvem el xerroteig dels tramvies la veu d’oreneta de les fàbriques
i una nova vida es desplegava als nostres peus

bones festes

bones festes Solticials, d'Hivern, de Nadal per a tothom,

salut i poesia, molta poesia per l'any Deu! (deu, quin any!)

l'ho,r,i,n,a,l, tonarà, amb més ganes i potser amb novetats,

 el dimecres 13 de gener

amb l'Eduard Carmona i la seva tropa a domicili,

el dijous 14 amb la gent d'Enderrock i el premi Martí Pol,

el 20 amb Montserrat Rodés i Teresa Pasqual,

el dijous 21 amb els nous Alabatres,

 

i així nar fent...

poemes Herbert 2

A les portes de la vall




Després de la pluja d’estels

sobre el prat de cendres

es reuniren tots vigilats per àngels



des d’un turó sobreviscut

es pot abraçar amb la mirada

sencer el ramat belant dels bípeds



en veritat no són molts

comptant fins i tot aquells que vindran

de cròniques faules i vides de sants



però prou amb aquestes consideracions

portem-nos amb la mirada

a la gola de la vall

des de on s’aixeca un crit



després del brunzit de l’explosió

després del brunzit del silenci

aquella veu batega com una deu d’aigua viva



ens expliquen és com

el crit de les mares a les quals són trets els fills

perquè pel que sembla

serem redimits singularment



els àngels de la guarda són intransigents

i s’ha de reconèixer que fan una feina dura



ella implora

– amaga’m en un ull

en el palmell de la mà entre els braços

sempre hem estat junts

no em pots abandonar ara

que he mort i necessito tendresa



un àngel més vell

explica somrient l’equivocació



una anciana porta

les restes d’un canari

(tots els animals havien mort una mica abans)

– era tant car – diu plorant

entenia tot

allò que li deia –

la seva veu es perd en el xivarri general



fins i tot un llenyataire

que no sospitaríem de coses semblants

un vell home gran i corbat

s’estreny l’aixada al pit

– ha estat meva tota la vida

ara també serà meva

m’ha donat de què viure allí

em donarà de què viure aquí

ningú no té el dret

– diu –

no l’entregaré



aquells que pel que sembla

han obeït les ordres sense patir

van amb el cap doblegat en senyal de conciliació

però als punys tancats amaguen

fragments de cartes cintes manyocs de cabells

i fotografies

creien ingènuament que

no els hi trauran



és així que apareixen

per un segon

abans de la divisió final

entre qui ensenyarà les dents

i qui cantarà salms

 
(Traducció: Stefano M. Cingolani)

20 anys de poesia

Els 20 anys de Cafè Central

Clapés i Sunyol actuals faedors de la editorial independent, el Cafè itinerant, formiga insistent que de mica ens ha fabricat un catàleg monumental. Convoquen, reuneixen, s’envolten de còmplices, autors, socis, amics. Entre jocs de mans, pulcres i carregats de poesia. Se’ls veu contents. I emocionats. Miren la feina feta, sòlida i miren al futur. Vint anys mes?  que no s'aturi la festa de la bona poesia!

kabaret literàri d'Àger

la concentraciò poètica de la Fira del Porcell dÀger,

(i ja en son 13!)

cada any la vila d’Àger, acull amb el seu Kabaret literari, la trobada de poetes, arribats de tots els racons del pais. L’aplec de poetes degà de tots els que es fan, un Kabaret creat per l’empenta d’en Benet Rossell i Carles Hac Mor i que aplega a la magnífica vall d’Àger, poetes actuals, vius, actius, de totes les tendències. Aparador i, festa de la poesia on es comparteix la literatura i la força del Montsec. Molts venen de lluny i se’n tornen carregats d’energia. Participar al kabaret, que ara condueix amb sobrietat el Carles M. Sanuy, és un màster. Peregrinar a Àger és entrar a formar part de la germandat de la poesia itinerant, de la gran ruta dels recitals, el ritual iniciàtic de qualsevol poeta, jove o no tant, publicat o bé inèdit.

Llarga vida i garrotins!

20 anys de cafè central

Commemoració del vintè aniversari de Cafè Central.

Presentació del llibre 'Cafè Central: vint anys de poesia',

amb textos d'un centenar de poetes vinculats a l'editorial.

Horiginal, dimecres 9 de desembre a les 20.30 h.

malabarismes

l'autor, invisible (Dídac Micaló)

l'intèrpret: Roger Casadellà

i el dissabte, Àger

Un any més arriba el tradicional i bohemi Kabaret literari de la Porcellada d'Àger.

Enguany comptarà amb les intervencions dels artistes:

Ferran AISA

Ester ANDORRÀ

Amat BARÓ

Xavier BARÓ

Enric BOLUDA

Eduard CARMONA

David CASTILLO

Tonet DE BARRI

Anna ENRICH

Ferran GARCIA

Jordi GASSIÓ ‘El fill del mestre’

Francesc GELONCH

Miquel A. MARIN

Núria MARTINEZ-VERNIS

Meritxell NUS

Ignasi PÀMIES

Josep PEDRALS i ‘Els nens eutròfics’ (bé, un nen, només: l’Albert SAGRERA)

Jordi PRENAFETA

Marc ROMERA

Benet ROSSELL

Martí SALES

Carles M. SANUY

Joan VINUESA

David YMBERNÓN i Dadà YMBERNON

i pels volts de la mitjanit...

la traca final amb

EL ÚLTIMO BODEGUÍN

(rumbes, garrots i garrotins),

els paios més gitanos de Lleida.

el malabarista de paraules

dimecres, 2 de desembre a can o.r.i.n.a.l.

malabars poètics

Interpretació: Roger Casadellà

Textos i direcció: Dídac Micaló

la poesia..

(un altre post de l'Institut Nacional de Recerques Inútils, INRI)

Max Aub, acaba el seu “Campo de sangre” amb una imatge fascinant, dos personatges contemplen Barcelona la nit del 19 de març del 1938....

(hi ha un possible error en la data, en realitat hauria estat la nit del 18 de març)

“Por la noche, en la plaza de Cataluña, la luna ilumina el enorme penacho de gasolina que sigue ardiendo en las faldas de Montjuich y medio cubre la ciudad. La otra mitad del cielo, limpia y brillante, ve el estallar de los obuses persiguiendo los bombarderos enemigos, bajo el ojo eterno de la noche. Las casas, jaharradas de luna, cobran un color de esqueleto; los orificios más negros.

Recostados en la pared de una esquina, viendo el prodigioso espectáculo trágico, Templado dice a Cuartero señalando con la cabeza el cielo de donde baja la muerte:

-La poesía.

Un súbito silencio subraya la afirmación. Cuartero se estremece.”

inclassificable hector,

així comença,

i així acaba...

i entremig assitim amb perplexitat

al cabaret-acció teatral-performance-recital-artefacte

amb el que Hector revesteix

els seus increïbles poemes.

gràcies per la vetllada monstre!

supervixens!

ja es pot veure el videoclip dels Nens Eutròfics,

Supervixens del Bages

poemes herbert 1

ara, el Herbert poeta en les traduccions de Stefano M. Cingolani que foren llegides en l'acte de presentació  d'"Un bàrbar al jardí":

Dues gotes

Els boscos cremaven –
i ells
s’enllaçaven les mans al coll
com a poms de roses

la gent corria als refugis –
ell deia la meva dona té cabells
en què t’hi pots amagar

envoltats en la mateixa manta
xiuxiuejaven paraules desvergonyides
lletanies d’enamorats

Quan el perill es feia gran
se saltaven als ulls
tancant-los fort

tan fort que no sentien el foc
que els arribava a les pestanyes

fins al final valents
fins al final fidels
fins al final semblants
com dues gotes
suspenses al perfil d’una cara


La paràbola del rei Midas

Per fi els cérvols d’or
dormen tranquils a les clarianes

igual les cabres de muntanya
amb el cap damunt d’una pedra

els urs els unicorns els esquirols
i en general tota la salvatgina
rapaç i pacífica
i també les aus totes

el rei Midas no va de cacera

se li ha acudit la idea
de capturar un silè

el va perseguir tres dies
fins que el capturà
i havent-li donat un mastegot
entre els ulls li demanà
– què és millor per a l’home

el silè renillà
i contestà
– ser no-res
– morir

el rei Midas torna al seu palau
però el cor del savi silè cuit en el vi
no és del seu gust

camina turmentant-se la barba
i demana als vells
– quants dies viu la formiga
– per què el gos udola abans de morir
– quant serà alta una muntanya
aixecada amb els ossos
de tots els animals i homes que foren

després va fer-ne cridar un
que sobre àmfores vermelles
pintava amb la ploma d’una guatlla negra
seguicis nupcials i competicions de cursa
i que a la pregunta de Midas
sobre per què fixava la vida de les ombres
va contestar:
– perquè el coll d’un cavall al galop
és bell
i les vestes de les noies que juguen a pilota
són com un riu vives i irrepetibles

dóna’m el permís de seure al teu costat
demana el pintor de les àmfores
parlarem de la gent
que amb mortal seriositat
torna a la terra un gra
i en recull deu
que arregla una sandàlia i la república
compta els estels i els òbols
escriu poemes i es doblega
per a recollir de la sorra un trèvol perdut

una mica beurem
i una mica filosofarem
i potser ambdós
que som fets de sang i d’il•lusió
ens lliurarem per fi
de l’opressora lleugeresa de l’aparença

esperant hector arnau

ara ens  arriba Hector Arnau

poeta, perfopoeta,

valencià,

universal,

el dimecres 25 a l'hora de sempre -20,30-

a l'o.r.i.n.a.l.-horiginal

ens sorprendrà

i en farà de les seves.

guillot/duran

foc creuat
de paraules
d’accents
la rapsòdia
es desgrana
repica
goteja
i enfila
l’agulla,
retorna
records
sense sucre
sentits que son dits
espurnes
de l’aire
de sitges
i petges
afectesparaules
i remor
i brunzit
i motor
i final
i aplaudim
i teló

Ana Guillot i Joan Duran

recitaran, el dimecres 18 de novembre a l'Horiginal a les 20,30h.

ANA GUILLOT
8

Si la mano sostiene los pezones
que alguien ha mutilado

si asoman cabezas de dioses lunares
y mentirosos
en el cuerpo encogido
entre las vísceras doloridas
y hambrientas

si se intenta mirar
hacia el poniente
aunque estén huecos los ojos
como los cráneos amarillos
como las amapolas

si los dientes
si el gesto es implorar

si hay olor a piedra
a basalto
si hemos cuadriculado los vientres
como un estigma

si nada perdura
en el infinito cáliz de la noche

si el inocente duerme
la condena perpetua de su miedo

Entonces es probable
que el que juega a los dados

palpite las tinieblas
como un verdugo insomne sin embargo

.
[de Mientras duerme el inocente]

JOAN DURAN

AMOR

Avui et plouré d’oripell.
Et veig als ulls el bivac
d’inflorescències d’atzavara
que dormen com clavades
als capçals de cada platja,
i aquest poble que es bada
al mar, després que plogui,
amb terboleses de semen
des dels torrents. L’or,
les deixalles, tot m’ho dones,
i els mobles vells que la gent,
quan marxa d’aquest lloc,
deixa a l’embat d’altres vides.
Hi ha aquest trànsit d’objectes
quan ens fem el suïcida
que desballesta al portal
les seves quatre pertinences:
se’n diu amor, d’això, que t’entra
als ulls i la salabror hi espurneja.

Tot això m’ha dit.
I que avui et plouré d’oripell.

alló d'en Zbigniew,

una altra vetllada memorable:

quan "laBreu/la intrusa", presenta una aportació realment important;

per l'autor, l'obra, la traducció

i l'esforç editorial.

aquí hi ha una crònica de primeríssima mà..

sergio garau

un plaer, viure el recital

d'en Sergio, el poeta sardo-tedesco,

o "de quan l'idioma

no és ben bé una barrera"

dijous: un bàrbar al jardí

LaBreu edicions presenta, amb tots els ets i uts:

"UN BÀRBAR AL JARDÍ"

de

ZBIGNIEW HERBERT

dimecres 11: sergio garau

Sergio Garau,

(Sardegna-Torino-Berlín...)

poeta

polipoeta

performerpoeta

spokenwordpoeta

poetryslampoeta

videopoeta

festivalpoeta

sparajuripoeta

espectacularpoeta

poetapoeta

el dimecres a l'horiginal. 20,30

xarxa de poesia urbana de barcelona

serà a EL COLMADO. carrer de la Cera, 35 a les 21 h. aquest dissabte 7 de novembre.

"Poetas del mundo entero vienen a reunirse a EL COLMADO para celebrar los crepúsculos poéticos que van a venir.

Se presenta la red, xarxa, o charca de Poesia Urbana de Barcelona (Pubcn.org) en una gran varieté poética con grillos y arenques y sus distintos shows.

Festival de sangre, víscera y duende."

Presentació de la xarxa

Lectura coral del manifest: "vivimos dias de ceniza"

Recital poètic de diversos autors (t'hi pots afegir..)

cyberpoem

globalització eutròfica

Pedrals i els nens eutròfics, ens han regalat un concert magnífic,

un concert de proximitat, jugant a casa, amb el caliu dels amics

i la perplexitat dels que els sentien per primer cop.

"Pop irònic" d'altíssima qualitat.

Poesia i festa.

(secció de lamentacions: tenim les limitacions que tenim i l'espai és una d'elles; en nits de tanta convocatòria, la prudència recomana controlar l'accés. Les nostres disculpes per als afectats, però el que no pot ser no pot ser.... Gràcies)

pre-diccions:

dimecres 11 de novembre: Sergio Garau

dijous 12: La Intrusa presenta "Un bàrbar al jardí"

dimecres 18: Ana Guillot & Joan Duran

dimecres 25: Eduardo Boix + Hèctor Arnau

dimecres 2 de desembre: El malabarista de paraules

dimecres 9: Cafè Central

els nens presenten videoclip

dimecres 4, a les 20,30h.

els nens eutrófics.

a l'horiginal

concert i presentació

de videoclips

(el vestit!)

doce poetas, ja!

entre calaveres i reivindicacions, magnífic recital de l'Orlando Guillén i Enric Casasses.

27ena fusió de poetes i titellaires

plataforma

NOTA DE PREMSA
AVISANT DE LA CREACIÓ
DE LA PLATAFORMA PER A LA PUBLICACIÓ
DE DOCE POETAS CATALANES DEL SIGLO XX
D’ORLANDO GUILLÉN
El poeta mexicà Orlando Guillén ha dedicat bona part de la seva vida a la traducció de la poesia catalana a la llengua castellana. Tot aquest esforç ha acabat prenent un cos en Doce poetas catalanes del siglo XX, un “libro de libros”, en paraules del seu autor, “que nace clásico”.

El volum consisteix en la traducció de dotze poemaris complets de dotze poetes catalans del segle XX i amb tres afegidures complementàries, oferint un catàleg d’autors i d’autores que conformen el que es coneix com a segle d’or de les lletres catalanes:

Guerau de Liost,

Josep Carner,

Carles Riba,

Joan Salvat-Papasseit,

J.V. Foix,

Pere Quart,

Agustí Bartra,

Salvador Espriu,

Joan Vinyoli,

Joan Brossa,

Gabriel Ferrater,

Vicent Andrés Estellés,

Maria Antònia Salvà,

Clementina Arderiu

i Rosa Leveroni.

Una edició bilingüe completa que supera les dues mil pàgines i que conclou amb un epíleg d’Enric Casassses.El volum s’hauria d’haver publicat a Mèxic ja fa deu anys, tal com estava planejat, quan la cultura catalana fou la convidada d’honor a la Fira Internacional de Guadalajara, però per raons extraliteràries, Doce poetas catalanes del siglo XX encara no s’ha publicat.

Creient que la situació és insostenible i, sobretot, amb la certesa que es tracta d’una de les obres fonamentals per propagar la poesia catalana a la resta del món, neix la

PLATAFORMA PER A LA PUBLICACIÓ DE DOCE POETAS CATALANES DEL SIGLO XX D’ORLANDO GUILLÉN.

Aquesta plataforma iniciarà una sèrie de recitals i esdeveniments de caràcter públic per tots els territoris de parla catalana recol·lectant signatures de suport i iniciant tota una sèrie de negociacions pertinents que concloguin amb la publicació, ja sí definitiva, del volum.

El primer recital començarà a Barcelona al bar (h)Original (C/ Ferlandina 59) a les 20:30 hores de dimecres dia 28 d’octubre de 2009,

on també es farà pública aquesta nova plataforma.

la catrina informa...

La Catrina (Gravat de José Guadalupe Posada)

DIMECRES 28 d'octubre a les 20,30 h.:

Calaveras contra Haloween

Presentació de la Plataforma per a la publicació de l’obra d’Orlando Guillén, la monumental traducció:

“Doce poetas catalanes del siglo XX” (con tres añadiduras y un apéndice de varia intención y epílogo de Enric Casasses)

de publicació encallada en els viaranys de la gasiveria burocràtica.

Amb aquest acte iniciem un moviment reivindicatiu, que no s’ha d’aturar fins a tenir el llibre a les mans i,

Us convidem, incitem, provoquem

a participar en l’acte poètic del dimecres,

(al voltant de l'altar del "dia de muertos" dedicat a l'obra d'Orlando)

amb les vostres “calaveras”, es a dir, versots satírics, sarcàstics i subversius

que en aquest cas podríem aprofitar per escarnir la inoperància de les parts implicades.

(Les "calaveras" son un gènere tradicional de poesia popular satírica dedicada a persones o esdeveniments, en forma de dècimes o quartetes. Son epitafis dedicats als vius, sovint amb noms i cognoms, i per aquestes dates es publiquen als diaris, se'n fan concursos, i antigament sortien en fulls volanders anònims que es venien pel carrer...)

CALAVERAS contra HALOWEEN

Davant de la invasió de la parafernalia Halloween, propagada per l’aparell mediàtic de l’Imperi (i expandida per les nefastes i venerades classes de llengua anglesa que finalment ens faran analfabets en tres idiomes) en perjudici de la nostrada Castanyada, a nosaltres, posats a importar coses, ens sembla més propera i sentida la tradició mexicana del “Dia de muertos”

Mèxic en el nostre imaginari ocupa un lloc important en l’aspecte iconogràfic i en el literari: presència d’escriptors catalans exiliats, devoció bolañista-visceral-realista, (i devoció max-aubiana) el Pla B, el recordat recital de José Ignacio Sanchez, i especialment el nexe que representa la tasca monumental de l’Orlando Guillén i les seves traduccions, de publicació encallada en els viaranys de la gasiveria burocràtica.


Volem doncs, homenatjar en aquests dies la cultura mexicana amb:
1:
L’ altar del dia de muertos dedicat a Orlando Guillen i els seus 12 (que en son 15) poetas catalanes del siglo XX.

i 2:
Recital obert de CALAVERAS, el dimecres 28 d’octubre a l’Horiginal a l’hora de sempre

(Les "calaveras" son un gènere tradicional de poesia popular satírica dedicada a persones o esdeveniments, en forma de dècimes o quartetes. Son epitafis dedicats als vius sovint amb noms i cognoms, i per aquestes dates es publiquen als diaris, se'n fan concursos, i antigament sortien en fulls volanders anónims que es venien pel carrer...)

Convoquem doncs a tothom que ho vulgui, a fer una "calavera"

(i si no, algún poema satíric i adhuc sarcàstic) sobre els temes i persones que vulgeu escarnir.

Veniu a llegir-la amb nosaltres

Una mostra:

George Bush

Aquí señores ha muerto

el hombre más poderoso,

se creyó el dueño del mundo

y no fue más que un baboso.

A bombazos dialogaba

con el islam disidente,

y con orgullo aclamaba

su cargo de presidente.

Nunca se aclaró la forma

en que ganó la elección,

pues muchos votos en contra

tuvo en toda su nación.

Es de espíritu guerrero

igual que su papacito,

en esto el dicho es certero:

“hijo de tigre, pintito”.

Gobernando por doquier

y en postura de derecha,

le tiraron las dos torres

y sólo dijo “¡a su mecha!”

Como su mente es preclara

y no acepta terroristas

mandó para Afganistán

los comandos pacifistas.

La muerte, que no perdona,

se lo ha llevado al panteón,

lo mató con un gran susto:

¡el avión, jefe, el avión!