dilluns, de febrer 26, 2007

blai bonet / gabriel ferrater


Els amics de Pèl Capell fa temps que ho reclamen: volem Blai!
Doncs aquí va una mica de Blai. Transcrivim un bonic fragment on es parla de Ferrater:

“Hi ha màrtirs que, en lloc de pujar als altars, en baixen. Ningú no els veu morir. Quan els troben al llit, ja són freds. La notícia que els diaris en donen diu més o manco tan poques coses reals, indicatives, com les que sovint un carnet d’identitat sobre l’individu que el duu dins la cartera: sexo:varón; estado: casado, soltero, etcètera, i resulta que, un pic després d’un altre, el propietari del carnet agonitza vint-i-quatre hores cada dia, perquè sent que no és res de tot el que el carnet diu.
A Barcelona, durant deu anys, he estat veïnat d’en Gabriel Ferrater, al barri més residencial de la ciutat, el carrer Benedicto Mateo, entre Sarrià i Pedralbes. A quaranta metres dels balcons amb veles plegables i moltes flors del pis de can Ferrater, hi havia tres pins tan alts com els edificis de pisos i tan antics com Sarrià, una placeta on es veia la terra vermella, verdor de tot d’arbres i arbustos, dos tobogans que, de dia, servien per als al.lots de Sarrià i, al vespre, de part dels ocells que ensumaven la matinada, als qui vivíem al col.legi major, ens servia per provar de tornar a ser al.lotells. Teníem vint-i-uns quants anys i, després de treballar tot el dia, jugàvem a tota llet, més nens que mai.
El sereno ens era amic ferm, nomia Rogelio i ens anava sempre a ajut:

una matinada, devers les tres, em pegà per fer un discurs des del balcó de la residència. Just havia començat a dir: “Españoles todos, la verticalidad de nuestros sindicatos...”, els veïnats van protestar en pijama, i el senyor Rogelio em defensà tot dient que jo li havia demanat permís, i que jo era un jove que just disposava d’aquella hora per a fer “pràctiques”, i vejam, ben mirat, aquests joves són els futurs ministres, “los hombres del mañana, otra, otra, otra”, com en un teatre amb cantant, i vaig acabar fent una paròdia de Bécquer, que diuen que deia:
“Hoy el azul del cielo es más celeste.
Hoy le nacen alondras a mis pies,
Hoy la he visto, ¡pero era con otro!
‘Me cago en diez!”

Hi hagué com un èxit. Després sortí el sol. Alt, esblanqueït, afuat, una cama a Jerusalem, una cama a la mar de Cuba, unes ulleres de muntura negra, que tenien totes les diòptries menys una, lent, hiperbòlic, calat foc, alegre, escorxat, amb gràcia per donar i per vendre, atupat de naixença, científic, cuc, en Gabriel Ferrater entrava a La Gota de Oro, que era el bar del veïnat. S’aferrava pel meu coll, pel coll d’en Salvador Clotas, que era d’Andorra, pel coll d’en Guillem Oliver, que era de Palma i encara no duia la barba d’ara ni sabia quan li’n sortiria. S’asseia a la nostra taula. El vèiem que començava a ser feliç. Necessitava un amic. Com que en Clotas, però, en Guillem Oliver, jo, érem molts, bevia una ginebra fins a una altra, una altra fins a quinze, i, a poc a poc, aconseguia que tots els amics li fossin just un. Llavors començava a profetitzar. Travelava de paraula en paraula. Queia de morros damunt la pròpia veu:
-He vist Grècia, he vist Grècia. Encara existeixen coses reals, Blaiet. En punt de migdia, he vist una dona que es gratava el cony. Això és real. Una dona que es grata el cony enmig del carrer! Aquesta és la Grècia que sempre havia somiat!
-Un senyor que se’ls grata està més vist que les monarquies i l’Orfeó Català.
-I que ho diguis, Blaiet.
I l’amo de La Gota de Oro, la bodega, “ara mateix, senyor Ferrater”, abocava la primera tassonada de foc a l’escriptor més ferest, més lúcid, més honest, més apassionat, més fred, més calent, més pur, més barrinat, de Catalunya, “una altra ginebra”, “senyor Ferrater, sí”. Després de deu copes, en Gabriel parlava amb rigor d’Ausiàs March, de tal i tal vers que tenia tals i tals variants en tal i tal edició de tal i tal segle. Prop de les dotze del vespre, s’aixecava, “una altra ginebra, Perico”, i no se la bevia. La tenia estreta dins una mà. Se l’enduia per travessar de cap a ca seva. Abans d’obrir la porta de La Gota de Oro, es girava cap a nosaltres. Amb un moviment del cap, ferestament esblanqueït, assenyalava el tassó:
- Això és el meu bastonet, nois.
Tenia, total, quaranta anys i sortia de cap al seu estudi, on traduïa obres alemanyes fins que la claror trencava el dia. Vivia així, i era un jove de casa rica. L’amor fa els àngels així: a punta de ganivet, a destralades. L’amor es divideix en dues races: l’amor enamorat, i l’amor sindicat. El terme mitjà no existeix. El terme mitjà és la hipocresia, la regla de tres...
En Gabriel Ferrater bevía per recordar, per poder recordar molt, tot, i per augmentar d’intensitat. Un matí a La Gota de Oro, on jo havia baixat a desdejunar una mica tard, em digué, un dia en una farmàcia, un día en una altra, a fi que no sospitessin, anava comprant mínimes dosis de cianur per a tenir-ne a bastament el dia que complís els cinquanta anys.... I, des d’aquell dia dels quaranta anys, començà a escriure els primers poemes de la seva vida. No començà a escriure fins que ho decidí, i quan, un matí el trobaren al llit, amb el cap dins una bossa de plàstic fermada sota la barra, ja havia fet tota l’obra que feia creure en ell;

Blai Bonet. La mirada. (Diari Segon) Ed. Pòrtic 1975

diumenge, de febrer 25, 2007

pèl capell i alabatre




aquesta setmana ració doble:

el dimecres 28: la tropa de Pèl Capell treu punta a MMM, presentant la revista 268
Pèl Capell treu punta a MMM (Maria Mercè Marçal).
Espectacle musical-poètic-ecumènic de tall engrescador.
A l'Horiginal (Plaça del MACBA) dia 28 de febrer a les 20:30.

Presentarà Martí Sales.



el dijous 1 de març:

Alabatre us convida al recital de presentació dels poemaris:

Helicòpter de Silvie Rothkovic
Los fòssils (al ras) de Joan Todó
Naips Nous de Lluís Urpinell





Heus ací alguns deures de la setmana.
Si en voleu més, podeu mirar al link d'INFOKOOL aquí al costat...


divendres, de febrer 23, 2007

aforismats!





Mentre faig el sopar redacto mentalment el post brillant, genial, enginyós, meravellós, estupendu que penjaré al cap d’una estona per comentar la vetllada dels aforismes. Als pocs minuts l’he oblidat completament. No em rendeixo; m’engiponaré unes notes disfressades d’urgència.

1- Rusiñol presentat per l'editor de l’Avenç. Rusiñol dit per Casasses, espigolant els més atractius d’entre els dos-cents del llibre, amb comentaris sucosos i referències a altres aforistes. Casasses precís i eficaç com sempre. Destacar la lucidesa de Rusiñol quan al darrer mal pensament, ens recorda que totes aquestes màximes es podien haver escrit perfectament en sentit contrari.

2- En Jordi Quer diserta i ens il.lustra doctament, seriosament, sobre l’aforística i l’humorisme català, una mica marginat de la Literatura. Hi estem d’acord: el sarcasme com a lubricant, el sarcasme com a resistència, el sarcasme com a laxant contra el restrenyiment dels Estats paternalistes (jo ja m’entenc). Es nota que en Jordi s’ho ha treballat i se sent implicat en la cosa.

3- A camí seguit, en Cutillas desdramatitza la situació disparant-li un parell d’aforismes-torpede, amb tot lo cariño del món, això sí, i es llença a declamar amb convicció la seva selecció . Son aforismes valents, descarats i implacables. Prometem publicar-ne alguns a peu de post d’ara endavant.
(Un d’ells que es refereix a l’Holocaust, ha desfermat una certa polèmica. Curiosos, seguir aquest fil)
4-S’acaba la funció. Ha estat curt però potent. Els aforismes ja ho tenen això.

5-Ens visita en “Quim de l’Octubre”. El lletraferit que fa bons vins (artesans i honestos) amb la gent de SETZEVINS, Celler vinícola d’Espolla. Mirarem que l’Octubre ens segeuixi acompanyant tot l’any. Llarga vida i via fora amb la llei seca!

6- Avui, tot i ser dimecres de cendra, la sala plena: Barça 0 – Horinal jogó bonito

7- Afora fa fresca.

Aforisme: frase sentenciosa que es declama quan hom es als afores. (no confondre amb l'anforisme que és el renec dels terrissaires quan els hi surt una ànfora guerxa)



Saforismes: pensaments que se l’hi van acudir al Francesc Gelonch en un poble de la comarca de La Safor (sic)


com que acaben aforismats, escuro el calaix dels aforismes preferits:

Un que he sentit ahir mateix: l’aforisme és el xupito del pensament


Un altre, atribuit a diversos autors però sobretot a Jean Cocteau:


"Ho aconseguiren perquè no sabien que era impossible"


i un d’en J.T.:

"Tothom és poeta mentre no (es posi a escriure i) es demostri lo contrari"



i per acabar un del Cutillas. Definitiu:
"El necròfil mai no deixa insatisfeta la parella"




dilluns, de febrer 19, 2007

recitar el pensament


Recitar el pensament
(horiginal, Ferlandina 29 bcn. dimecres 21, 21 h)

Rusiñol per Casasses / Cutillas per Cutillas

Santiago Rusiñol: Màximes i mals pensaments (L'Avenç)
Els que cerquen la veritat mereixen el càstig de trobar-la.

Abel Cutillas: Viure mata (segona edició) Editorial Fonoll

Presentaran: Jordi Quer per l'editorial Fonoll i Josep M. Muñoz per l'Avenç

--------------------------------------------------------------------

quatre apunts urgents



1:clapettes day


2: Una altra baixa: Genís Cano. Els que el van conèixer en parlen: aquí, aquí i aquí


3: el dimecres 21 a l'Horiginal:

Recitar el pensament
Rusiñol per Casasses Cutillas per Cutillas

1.Presentació del llibre "Viure Mata" a
càrrec del representant de Fonoll.

2.Recital d’Abel Cutillas.

3.Presentació del llibre de Rusiñol "Màximes i mals pensaments", a
càrrec del representant de l’Avenç.

4.Recital de Rusiñol a càrrec de Casasses.





4:
un aforisme d'un crak dels aforismes:


Fanático, adj. Dícese del que obstinada y ardorosamente sostiene una opinión que no es la nuestra.

(Ambrose Bierce. El diccionario del diablo. 1911)

dijous, de febrer 15, 2007

en to, do!


En to todó hem sentit "los fòssils" amb el gust afegit de sentir algú que no renuncia al seu "parlar"
No en podiem triar una altra mostra:

SÓC ASPRE D'UNGLES, espillós de núvols,
feroç de balmes i silenci boig.
Duc flors a l'hora balba, duc pedaços
i descosits
que es busquen
en el més tèrbol airecel.
M'emporta el temps la cara,
porto desitjos cardinals
als braços.
Sóc aspre, mut, cormull de tenebrós
fer d'altri, de sinistre equivocar-se
i errabundeig per l'animal ciutat.
He desertat de les imatges:
sóc invisible, entotsolat, furtiu.
Dins l'hora que em respira
m'hi sento viu, ben viu.


Contrapunt: Max Besora. En volem més. Senyor Max, el món ha de conéixer els seus mantra-poemes abans de l'apocalipsi!
(aspirem a penjar un seu blues en aquesta paradeta...algún dia)

dimarts, de febrer 13, 2007

més clapettes



clapettes:

familiarment plaquettes de poesia publicades sota l’advocació de l’antoni clapés a la col·lecció “Els ulls de Tirèsies” de Cafè Central:
(no són les coristes clapades del cafè central, no)

Heus ací les que hi ha fins ara:

1: “Desperfecte” de Màrius Palmés amb dibuixos de Gabriel Vinyals. Tardor del 2004
2: “Visitas” d’Esther Zarraluqui. Hivern del 2003
3: “Sonets del portugès” d’Elizabeth Barret Browning. Versió de Dolors Udina. Il·lustracions de Cristina Losantos. Tardor del 2004
4: “El que nada” (fragmento) de Myriam Moscona. Hivern del 2004
5: “Quatre poemes de la Serra” de Víctor Sunyol. Dibuixos de Marina Sans. Tardor del 2004
6: “Com passes d’ocell a l’aire” de Biel Mesquida. Dibuixos de Margalida G.R. Sancho Tardor del 2004
7: “Primera sang” de Francesc Parcerisas. Tardor del 2004
8: “Banalitats” de Brane Mozetic. Versió de Simona Skrabec. Tardor del 2004
9: “Encara no hi som tots” poemes i dibuixos de Benet Rossell. Estiu del 2004
10: “Sagrada Emília” de Gertrude Stein. Versió de D. Sam Abrams. Primavera del 2005

(No esmentem les darreres entregues perquè encara no hem estat presentats i seria una incorrecció. El servei de documentació de la fundacióperalarecercadeljopoètic, completarà la llista el dimecres després de la presentació formal. I tal)

actualització post-presentació:

13: en l'"¡ai, adéu!" de Josep Pedrals amb dibuixos d'en Marc Torrent. Tardor 2006

27: El cec de l'Odissea, el bloqueig i un somni d'editors d'Isabel Núñez. Hivern 2006

28: La Lliçó, de Jordi Nopca. Hivern del 2006

29: Ver y Oir (cinco poemas de 2003-2005) de Osías Stutman. Hivern del 2006

30: Poemes, d'Alexander Kuixner. Hivern de 2006

diumenge, de febrer 11, 2007

les Clapettes!


Encara amb ressaca de mushaira, podem anunciar i anunciem que aquest dimecres 14 de febrer (*), presentem les 5 darreres plaquettes de cafè central, repòker de plaquettes, de la col·lecció “els ulls de tirèsies”

La tretzena entrega correspon al poema: en l’”¡ai, adéu!” d’en Josep Pedrals, amb dibuixos de Marc Torrent:


V.

La gràcia de la temptació
no és material o erògena,
no és fer-se déu ni és lleu acció contada,
no és mentida ni és seguida de vritats,
és la poció dels relats,
l'òptima còpula amb els teclats,
els fats en els fets que en llegits són remots i rebuts.


(a l'Horiginal a les 20,30 com sempre)

(*)
Qualsevol coincidència amb la data de la diada d’exaltació del kitch i la sensibleria, és pura coincidència.

dijous, de febrer 08, 2007

Mushaira!

( Paparazzi de luxe: ea*)


Com que reflectir en un post les sensacions de la vetllada d'ahir és tasca de veus experimentades , redirigim urgentment als fidels a la crònica Subaliana. Sen sa cio nal! que diu aquell, i quina sort de comptar amb complicitats d'aquesta mena.
Des d'aquí podem afegir dades com ara els noms del poetes participants:


Muhammad Faroq
Naseer Ahmed
Munir Ahmed
Muqbal Shakar
Rana Neeir
Abdul Rahem
Afzal Ahmed
Shahid Ahmed Shahid


i passar pel capítol d'agraïments:
als bons oficis de l'Antoni Clapés, promotor de la part catalana d'aquests necessaris contactes
i del senyor Javid Mughal, director de El Mirador (Revista setmanal escrita en urdú, castellà i català, adreçada a la població procedent del Pakistan, l'Índia i Bangladesh) que va oficiar de presentador i traductor, i que porta a terme una important tasca com a "pont" entre la cultura paquistanesa i la catalana.


Afegit:
Per a qui vulgui investigar una mica més sobre el tema, un trifàssic de links d'entre els moltiiiiiisims que apareixen quan li dius "urdu" a l'oncle Google:


un curiòs diccionari català-urdu amb dibuixets i so
i una altra de poesia (aquesta també amb audio en format php)


Shukriyah a tots.

dilluns, de febrer 05, 2007

altres poètiques



Dimecres 7 de febrer, 20,30 a l'Horiginal

Una mostra de poesia una mica diferent, amb poetes de Paquistan i India, tots ells escriptors en llengua Urdú.

I que viuen al Raval.

No és el primer contacte ni ha de ser el darrer. Dos maneres de fer que algún dia s'han de trobar i s'han d'infiltrar mutuament....

dissabte, de febrer 03, 2007

amontillats


Aixó del montillisme (lingüístic) ja ve de lluny: Picasso deia que ell parlava un català de “de sereno” o bé de “municipal”
Consti que ho diem com a mostra d’impregnació mutua de les dues llengües que conviuen i amb tot el respecte i cariñu per tots aquells que fan l’esforç d’incorporar-se al bilingüisme.

Dues mostres de diferents èpoques:


En “XANXES”
Lema: En el mon no hay mejor vida
com la del municipal


I
Yo, senyors, com ven ustedes,
soc guàrdia municipal;
llevo vuit anys de servicio
y estic com un cheneral.

N’om falta, puc decir, nada;
vivo com un reietó
y a cap de mes apercibo
un sueldo... que Déu n’hi dó.

Ya se’m conoce en la cara,
pues estoy roig, gordo y lluent...
y cómo no? ¡Si por eso
cobro de l’Achuntament!

Cuando vine de mi tierra,
me coloqué de criat,
però com que a mi el fer faena
casi nunca me ha probat,
a los deu o doce dias
tomé la resolució
de enchegar el amo a dida
y anar per otro cantó.

Procuré obtenir empleos
y ho probé casi bé tot;
hasta hice de punxa-sàrries!
o màs bien dit: de burot;
y una vez vista la cosa,
dije al punto: - Mal que mal,
en el món no hay mejor vida
com la del municipal.

II
Enseguida sense darme
ni un momento de repós,
vaig posar fil a la aguja
para ingresar en el Còs.

Saqué tots los documentos,
hice la solicitut,
me penché de las orejas
de un concejal conegut,
y al cabo de mes y medio
de haber hecho donar veus,
ya era guardia en tota regla,
vestido de cap a peus...

Y que vidassa me llevo
d’ensà que soy empleat!
Nadie me empeta la bassa
ni envecho a cap hissendat.

Mi faena es prestar servicio
al barri que estic de punt,
y el que hago, es matar cigarros
calle abajo y calle amunt.
Aquí faig petar la claca,
allà em meto en un recó,
ya festecho alguna raspa
o entro a echar un cigaló,
Tant si cumplo com no cumplo,
al fin y al cap es igual...
¡Si en el món no hay mejor vida
com la del municipal!

III
Cuando veig algun tumulto,
me hago siempre el desentès;
doy la vuelta a la manzana
y acudo quan ya no hay rès.

Y si alguna vez me obligan
a posar mi intervención,
trec el sable, toco el pitu...
y s’acaba la cuestión.

Procuro con los vecinos
no estar nunca malament;
cada cual que haga el que vulgui
y así està tothom content.

Que no em vengan amb romances,
que el que quiero yo, és quietut,
y, a fin de no indisposar-me,
hago el ciego, el sort y el mut.

¿Que cau agua de algún piso?
¡Mejor, así regarán!
¿Que ensucian tota la calle?
¡Uns u otros la escombraran!

Tant si echan escombraries,
com si arrojan algún test,
a mi si que res m’importa;
chirant la espalda estoy llest.
Y así voy matant el tiempo...
y así gano el meu chornal...
¡Si en el món no hay mejor vida
com la del municpal!

IV
Unas veces me destinan
a casa d’un rechidó;
otros cops, con los laceros
al lado del carretó.

Ya me fan vestir de gala
para ir con l’Achuntament,
o me mandan a hacer rotllo
donde acude molta chent.

A votar, si hay elecciones;
si hay meetines, a escoltar;
y así variant a menudo,
no’m puedo fastigueichar.

¡Y no es nada las charipes
que uno tiene; en nom de Déu!
Con la excusa de ser guardia,
me meto per tot arreu.

Veig funciones de teatros,
corridas, baile flamén,
voy de balde en el tranvia
y entro a donde em viene bien.

Nadie em demana la “entrada”
ni sacarme ningú pot;
al contrari: ¡algunas veces,
hasta cae algún purot!
y otras mil y mil ganguitas
que no vienen nunca mal...
¡ Si en el mon no hay mejor vida
com la del municpal1

V
Ya ven, pues, si tinc motivos
con lo que a demostrar vinc
de estar del tot satisfecho
con l’empleo que ara tinc.

Antes no era casi nada
y hubiera sido un ningú,
y ara al menos me respetan
y sedmbla que soy algú.

Cuando vine de mi tierra
tenia la piel i l’os
y ara casi pot decirse
que reviento de tan gros.

Esto prueba las ventajas
que a los del Cuerpo nos dan,
y lo bien que a uno le tratan
siendo de la Casa Gran.
De querer otros empleos,
ya los hubiera tingut;
pero dije: no me enredo,
porque todo està perdut.

Yo en que chegui todo el dia
vaig y cobro a fin de mes,
y otros, trabajando es matan
y no ganan nunca res.
Así és que estic convencido
y churo, a fé de formal,
que en el mon no hay mejor vida
com la del municipal.

CASSIMIR RIBÓ I MALLA

(POESIES HUMORÍSTIQUES CATALANES
Originals dels mes reconeguts poetes festius
Recull de celebrades composicions degudes a populars humoristes catalans
Propies per a recitar-se en reunions familiars i vetllades literaries
(sisena edició)
Biblioteca Bonavia- Vol. V
60 cèntims
Llibreria Bonavia. Tapineria, 4: Barcelona: 1935)


I ara la d'en Serrat:

Caminito de la obra
(Historia por rumbas)

Vale, que se le empasó el porvenir la chala...
Vale, que el sol lo ha marcado con hierro de paleta
y que al nacer le pusieron la trabanqueta.

Vale, que se desayuna con la barrecha
pa' arrancarle a la jornada su corazón de lunes
en un bar tempranero de Casa Antúnez.

Vale, que enchegará la mobilé.
Vale, que son almas que zozobran
caminito de la obra.

Vale, que suben al cielo entre tocho y porlan...
Vale, que lloran sus ojos lágrimas de cemento
viendo escaparse los sueños como los vientos.

Crecen de noche
y en el día se derrumban
los sueños que el olvido mece
por rumbas
en tanto llegue
el día de los elegidos
cuando el eco los devuelva
del olvido.

Escampa en una Vanguardia la fiambrera
y se festeja con media botella de priorato
y se calienta con sol y permanganato.

Y arrepenchao en la sombra duerme la siesta
soñando con hacerle, a su capataz, la vaca
y que gane fuera el Betis y el Barça en casa.

Vale, que donde no hay suerte ni calé
vale, que no hay dios que encuentre el Norte
si no le salva un catorce.

Vale, que cuando el sol plega y baja el andamio
vale, que tiene agujetas en su alma robinada
y que mañana su historia no habrá cambiado nada.

Crecen de noche
y en el día se derrumban
los sueños que el olvido mece
por rumbas
en tanto llegue
el día de los elegidos
cuando el eco los devuelva
del olvido.

Vale, que se le empasó el porvenir la chala...
Vale, que el sol lo ha marcado con hierro de paleta
y que al nacer le pusieron la trabanqueta



-----------------------------------------------------------------
AVUI, dissabte 3, a les 21 h. JOAN VINUESA dirà els seus poemes a l'Ateneu Popular de Sarrià. Carrer Clos de Sant Francesc nº 3-5 ( i després concurs de pinxos)

divendres, de febrer 02, 2007

Bougainvillea spectabilis



Per una crònica més acurada, hauria comprovat l’ortografia de les buguenvíl·lies (bougainvillea spectabilis) i n’hauria buscat una foto, no les hauria putrefaccionat tan alegrement i hauria posat un títol que relacionés les dues paraules deixant clar que es va parlar de buguenvíl·lies i es va parlar de putrefacció, però no de que les buguenvíl·lies es podreixin, que la cosa anava, em sembla, de que lo putrefacte com a concepte torna, almenys en aquesta conversa (després de l’ús provocador i magistral que n’havien fet les avantguardes històriques, surrealisme i dadà mayormente) i es refereix a l’academicisme i a l’ús de clixés i les modes poètiques d’un cert moment literari, em sembla que va dir en Clapés, i a nosaltres ens plau barrejar les coses i treure-les de context, que en la confusió es quan POT saltar la llebre poètica com deia aquell del paraigües i la màquina de cosir. Nogensmenys
També hauria hagut d’esmentar que les paraules de reconeixement d’en Samabrams no van caure en sac esparracat i no ens les prenem com a formulisme buit, ans al contrari ens reconforten i ens encoratgen i desdormen al petit argentí que portem a dins.
I que la conversa-2 es va produir davant i entre un públic de poetes (èdits i inèdits) crítics, traductors, editors, blogaires, cantautors, editors in-pectore, medievalistes exquisits, titellaires i poeferits de diferents pelatges poètics i graus de reconeixement que feia goig, que haurien d’anar tots de pet a frankfurt i que ens vinguin al darrera amb un flabiol sonant.
I que algún dia haurem de fer la crònica de les post-recitacions (una mena de quart-temps del rugby) espai de conversa, safareig literari, banc de propostes esbojarrades i


-----------------------------------------------------------------------------------------------


Dimecres vinent dia 7 : Poetes paquistanesos del Raval

dijous, de febrer 01, 2007

buguenvíl·lies putrefactes?

La taula de les poètiques:
Vermells: Sunyol, Hac Mor, Calvo.
Negres: Noguera, Camps, Clapès.


Tal i com estava previst, s'ha portat a bon terme la taula rodona sobre "Poètiques de la contemporaneïtat", de manera civilitzada, com s'escau entre poetes i contemporanis.

(L'acte ha començat amb una brillant presentació d'en D. Sam Abrams d'un altre llibre : "Vers Projectiu" de Charles Olson)

Algunes paraules: Putrefacte, buganvilia, estil, logotip, poesia espectacle, recital, poesia que s'entén, poesia que no s'enten,,,


En Carles Camps ens regala un titular que ens afanyem a treure de context:

"...trobo d'imbècils ser poeta i fer-se un logotip..."




i ho deixem aquí, que demà s'ha de pencar.