la peli d'en vigó!

per veure sencer el curt:

un bach indispensable

troballes d'estiu

POETES IMMORTALS

Hi ha poetes
que es diuen immortals
perquè res no els afecta.
Planxats i clenxinats
tenen dolços esclats
i fan el seu paper
de poetes de bé.

Hi ha poetes
que es diuen intemporals
i només els captiva
la rosa,
l'alosa
o una paraula viva.

I si parlo d'això
és perquè hi ha poetes
que es diuen immortals
perquè toquen timbals
i trompetes.

Jo els conec
de quan era un noiet.
Una tarda,
armats dels instruments,
em van venir a buscar
i vam anar tots junts
a la casa de la vila.
Recordo l'espinguet,
i les roses a la paret,
i la música del sonet,
i el vi ranci, i el pastisset,
i el somriure de l'alcaldessa.

No vaig tornar-hi més.
Deu ser per això
que, quan em troben pel carrer,
certs poetes immortals
no em saluden.



EL CRÍTIC

Una vegada hi havia un crític,
un home important,
que per saber si un vers era bo,
mirava si feia picor.
Es fregava les paraules pel braç,
com si estudiés un alergé
i amidava la zona d'eritema.

Es va fer molt famós.
Dirigí.
Presidí.
Va orientar un país.

Va ser un temps de grans poetes:
mosques, mosquits i vespes,
i els insectes més petits,
i la picapica,
van ocupar els setials
dels grans poetes.

Un dia de dissort,
a l'home genial
el va tustar la mort.
El país s'ennegrí
i el conte acaba aquí.

buido el calaix

buido el calaix on guardo l'inservible

passo recompte dels moments de llum

i els de sorpresa.

quan prem la fam cal remoure el passat

com qui remou l'ampolla buida

d'essència, i aspira el buit encara perfumat,

o remena el cubell de les deixalles

per si ha llençat alguna cosa de profit.

potser els racons feliços

viuen al fons d'un munt de brossa.

(setembre. 1992)

dijous garriga a l'ateneu

cremeu els llibres.

nodriu-vos amb la cendra.

seieu al porxo.

contempleu la dòcil

cal·ligrafia dels estels.

francesc garriga

la nit dels peixos

al juliol la poesia s'escampa

el dilluns 6

a gràcia

Festassa poètica Dickinson-Stein

---------

el dimarts 7 san fermín a la calders

----------------------------------

i el dijous a l'ateneu amb en garriga:

-------------------------------------

i també passen coses a

Fundació Palau

el Prat de Llobregat

Sants

Poble Sec

i ara els cromos

dibuixat en directe per marc torrent

pedrofilia

 JP, oficiant

 Stefano, contingut i rigorós

 Marc Torrent, l'il·lusrat

 Martí Sales, punxant

 Carmona, safareig a domicili

 Miquel Adam, l'agent de Brusel·les

 Joan Vigó: desenmascarant Sweeney Todd

 Jordi Florit, el perquè de la cosa

P. Drals, fent memòria

Només en Pedrals podia congregar tanta parròquia en una convocatòria com aquesta, 

amb greus riscs de deshidratació i fins i tot d'evaporació de part de la tribu poètica.

Gràcies a tothom. Història, memòria sense nostàlgia ni llàgrima. Revelacions insòlites (quan fou mort lo combregaren, Carmona!) insinuacions criminals (Vigó:  no en tens proves! hi haurà querella t'aviso) i consells ultraliberals (post-subalisme: com forrar-se amb la poesia, ha.ha.ha!)...

Però.... això tot just comença!

Avui tanquem un curs marcat d’una banda per  la desaparició d’en Garriga i d’una altra per l’aparició dels pedralets i dels subalets. I entre mig una colla de recitals més o menys afortunats però tots ells amb moments irrepetibles.

Durant tots aquests anys "això" ha estat conduit per l’estranya parella aquí de cos present, i ara ha arribat el moment de desfer la coalició (de comú acord i de bon rollo, no com altres) .

Estava clar que un dels dos s’havia de jubilar i naturalment qui es jubila és el jove.

En Pedrals es jubila però s’enfila, entre altres coses per esmerçar energies en altres fantàstics projectes que faran tronar i ploure i que ja ja ho sentirem a dir. Es jubila però no ens deixa del tot: el tindrem a prop i no deixarem d’explotar els seus recursos i energies ni que sigui a l’ombra.

I aquí amb la santa continuïtat, que deia aquell, i tirarem endavant el cicle amb aquella alegria. Santificant els dimecres, propiciant moments, sentint els motors malèfics, passant calor quan toca, amb talls de llum quan no toca i relligant l’entramat  d’improbabilitats que permeten que això funcioni i  fent-ho tan bé com puguem, sobretot amb la complicitat  de tots vosaltres germans i germanes i, invocant tarantinescament el senyor Llop  perquè no ens permeti caure en la nefasta autocomplaença. I mentre el cos aguanti.