dilluns, de novembre 23, 2009

poemes herbert 1



ara, el Herbert poeta en les traduccions de Stefano M. Cingolani que foren llegides en l'acte de presentació  d'"Un bàrbar al jardí":

Dues gotes

Els boscos cremaven –
i ells
s’enllaçaven les mans al coll
com a poms de roses

la gent corria als refugis –
ell deia la meva dona té cabells
en què t’hi pots amagar

envoltats en la mateixa manta
xiuxiuejaven paraules desvergonyides
lletanies d’enamorats

Quan el perill es feia gran
se saltaven als ulls
tancant-los fort

tan fort que no sentien el foc
que els arribava a les pestanyes

fins al final valents
fins al final fidels
fins al final semblants
com dues gotes
suspenses al perfil d’una cara


La paràbola del rei Midas

Per fi els cérvols d’or
dormen tranquils a les clarianes

igual les cabres de muntanya
amb el cap damunt d’una pedra

els urs els unicorns els esquirols
i en general tota la salvatgina
rapaç i pacífica
i també les aus totes

el rei Midas no va de cacera

se li ha acudit la idea
de capturar un silè

el va perseguir tres dies
fins que el capturà
i havent-li donat un mastegot
entre els ulls li demanà
– què és millor per a l’home

el silè renillà
i contestà
– ser no-res
– morir

el rei Midas torna al seu palau
però el cor del savi silè cuit en el vi
no és del seu gust

camina turmentant-se la barba
i demana als vells
– quants dies viu la formiga
– per què el gos udola abans de morir
– quant serà alta una muntanya
aixecada amb els ossos
de tots els animals i homes que foren

després va fer-ne cridar un
que sobre àmfores vermelles
pintava amb la ploma d’una guatlla negra
seguicis nupcials i competicions de cursa
i que a la pregunta de Midas
sobre per què fixava la vida de les ombres
va contestar:
– perquè el coll d’un cavall al galop
és bell
i les vestes de les noies que juguen a pilota
són com un riu vives i irrepetibles

dóna’m el permís de seure al teu costat
demana el pintor de les àmfores
parlarem de la gent
que amb mortal seriositat
torna a la terra un gra
i en recull deu
que arregla una sandàlia i la república
compta els estels i els òbols
escriu poemes i es doblega
per a recollir de la sorra un trèvol perdut

una mica beurem
i una mica filosofarem
i potser ambdós
que som fets de sang i d’il•lusió
ens lliurarem per fi
de l’opressora lleugeresa de l’aparença

Cap comentari: