diumenge, d’octubre 31, 2010

Mollerussa - Chiapas


(posats a importar tradicions, trobem més propera, atractiva i viva la del "dia de muertos" mexicà que el "halloween" que ens envaeix cada cop més des dels grans magatzems i els mitjans "globalitzadors")

Aquest any, aprofitem l'altar u "ofrenda" per a reivindicar la figura del pintor
 Jusep Torres Campalans
i la de l'escriptor Max Aub, el seu "biógraf".

Segons Aub, Torres Campalans va nèixer "el 2 de septiembre de 1886, en Mollerusa, tal como allí constaba en los registros de la parroquia de San Esteban, que fueron quemados en 1936. Jean Cassou me dio el dato; constaba en el folio 17 del tomo correspondiente a ese año. Sus padres fueron Genaro Torres Moll y Vicenta Campalans Jofre. Eran de un pueblo cercano: Bellpuig; fueron a Mollerusa a trabajar en una fàbrica de aguardiente, de cierto nombre. Mollerusa es pueblo de la provincia de Lérida, peró de la diócesis de Vich; allí en el seminario, estudió Jusep, quinto hijo de una prole de dieciseis.”

Resumint, la trajectòria de JTC seria: Mollerussa-Seminari de Vic-Girona-Barcelona (on coneix Picasso)-Girona-París (fugint per no anar a l'exèrcit) i finalment el 1914 va a parar a Mèxic (San Juan Chamulas) per tal de desaparèixer sense deixar cap mena de rastre després de destruir la seva obra pictòrica.
Però, Jusep Torres, en la seva etapa parisenca, sempre aprop del seu amic Picasso, esdevé una figura important en l'àmbit de les avantguardes, amb la seva pintura i també amb el seu pensament radicalment anti-acadèmic i innovador, arribant a influir decissivament en naixement del cubisme però sempre pintant i investigant per convicció, sense buscar cap mena de notorietat.
 Anàrquic, apassionat, escèptic, escarneix els qui treballen en recerca de l'èxit.
També pacifista, fins al punt que en veure els inicis del que serà la guerra del 14, decideix abandonar-ho tot, decebut de l'art i de la humanitat que es lliura a la destrucció. Aconsegueix arribar a Mèxic on en la remota regió de Chiapas, troba una nova vida entre els indis chamulas
("De 1914 a 1934 permanece en la finca cafetalera Hamburgo de "unos alemanes". En ese entonces en la región cafetalera del Soconusco..".)
El 1955 es trobarà per atzar amb Max Aub amb qui manté unes converses que motivaran l'escriptor per la posterior recerca de dades i fer-ne la biografia...





Max Aub Mohrenwitz


(París, 2 de juny de 1903 – Ciudad de México, 22 de juliol de 1972)


El seu pare era d’origen alemany i la seva mare d’origen francès. Ambdós jueus.


El pare venedor o viatjant de bijuteria, era a València en esclatar la primera Guerra (1914) no pot tornar a França per ser alemany i tota la familia es trasllada a València. (11 anys). Es posa a treballar com a viatjant de bijuteria com el seu pare. Viatja molt per tot Espanya, especialment per Catalunya. Resideix temporades a Barcelona (1922).


A partir de 1922, i durant catorze anys, recorre Catalunya, vivint a Barcelona quatre mesos a l’any, on asisteix a tertúlies com la de López Picó, Salvat Papasseit, Esclasans, i la de Gasch. Parla l’alemany, el francès, el castellà, el català i el valencià. Participa de la vida literària. El 1923 es trasllada a Madrid. El 1928 ingressa al PSOE.


Es dedica al teatre d’avantguarda i dirigeix el grup teatral El Búho, i a la narrativa (1934, Luis Alvarez Petreña, novel.la)


El 1936 en començar la guerra i essent ja un escriptor conegut, és enviat a París amb la legació diplomàtica de la República, com a agregat cultural, lloc des del que va intervenir en la gestió del Pabelló de la República a la Exposició Universal de 1937, encarregant entre altres coses, a Picasso el mural que va ser finalment el Guernika, i desplegant una gran activitat propagandistica per la causa republicana.


A l’agost del 1937, de retorn a Espanya, es nomenat secretari del Consejo Nacional del Teatro i de l’estiu del 1928 fins al final de la guerra, treballa amb André Malraux en la realització del film Sierra de Teruel (Basat en “L’espoir” del propi Malraux)


El 1939 s’exilia a París on acaba la pelicula i escriu.


El 1940 és detingut com a comunista i passa per diferents camps fins a arribar al de Djelfa a Argèlia. Finalment el 1942 consegueix sortir en direcció a Mèxic, on residirà fins a la seva mort, desplegant una gran activitat cultural i literària i exercint una gran influència.


Al 1969 visita Espanya de nou, cosa que li produeix un fort desengany, en veure com s’avia arrasat tot alló pel que ell havia lluitat.


(El 1955, Aub va a San Cristóbal Lascasas a pronunciar una conferència. Casualment, hi assisteix un personatge singular: Jusep Torres Campalans, amb qui conversa llargament. La descoberta d'aquest personatge el motiva per a la recerca de dades entre artistes coneguts seus. Apareix un dietari amb reflexions sobre la vida i l'art posteriorment anomenat "El cuaderno Verde" Finalment n'escriu la biografia publicada el 1958 i fins i tot organitza un parell d'exposicions a Mèxic i Nova York, amb obres de JTC recuperades per un anglès, crític d'art .)
 


L'obra de Max Aub -que ell considera una novel.la- sobre aquest "mollerussenc universal" el posiciona com un dels grans autors que han fet de la "impostura" un brillant exercici de creació literària.

Finalment deixem aquí una proposta:
Seria una magnífica continuació d'aquesta aventura literària, magistral combinació d'ironia i interacció entre realitat i ficció, que la vila de Mollerussa portés a terme alguna mena de reconeixement a Torres Campalans i a Max Aub, com a personalitats ilustres que la situen com a referent de primera fila del món cultural i literari... Queda dit.

divendres, d’octubre 29, 2010

un regal d'en Tomàs Arias

un altre article espectacular, llegit a l'Horiginal però que no és al llibre:

Destrucció creativa


L’economista austríac Joseph Schumpeter va popularitzar al 1942 el concepte de destrucció creativa, per descriure l’inevitable procés de transformació que acompanya les innovacions en el món capitalista.

Schumpeter va ser ministre d’economia d’Àustria al 1919 i professor a Harvard, i a l’any 1943 va predir la desfeta del capitalisme en mans dels intel•lectuals. Segons Schumpeter l’essència del capitalisme hauria de ser el dinamisme i no l’equilibri estàtic; i el principal protagonista caldria que fos l’empresari emprenedor, arriscat i innovador, i no el burgès conservador i reaccionari. Però això és difícil que ho entenguin les noves generacions educades en famílies de mentalitat proletària.

Per exemple, la meva filla de disset anys es queixa que no té mai diners, perquè tot el que guanya s’ho gasta en estalviar, i és clar, no li queda res per ella, pobra. El que guanya donant classes un dia a la setmana, o el que li donen les iaies de tant en tant, o el que es treu fent de recepcionista a l’escola el dia que hi ha reunió de pares, tot, ho ingressa immediatament a la guardiola, cosa que la fa immensament feliç. Però jo li dic que no està bé, que ha de reinvertir una part del seus guanys en equipament (bolígrafs i llibretes) i en les pròpies despeses que genera la seva activitat econòmica, com ara la targeta del bus que necessita per anar a donar classe. Però diu que no, que aquestes despeses les he de continuar assumint jo, com he fet sempre, i llavors li parlo de la destrucció creativa de Schumpeter, i ella em diu que si no li vull pagar l’autobús que ho digui clar, i jo li dic que d’acord, que seguiré assumint el transport, amb la condició que col•labori més en les feines de casa (segons les teories marxistes del repartiment del treball) i ella em diu que d’acord, però que ara necessita 50€ perquè se li ha acabat la crema hidratant, i jo li dic que a mi em sembla que ja n’està prou d’hidratada, i que 50€ per una crema és molta pasta, i ella em diu que això és el preu de les cremes barates, les bones valen el doble. Llavors, i segons la teoria del caos exponencial, que demostra que com més temps passi discutint amb la meva filla més pasta li hauré de donar, decideixo destruir no gens creativament aquesta discussió. Li dono 60€ i me’n vaig a rentar els plats, convençut d’haver evitat una catàstrofe major.



Tomàs Arias

tarias@uoc.edu



una hora més a canÀrias,

 L'editor, Jaume Huch
 Matthew Tree
 Max Besora
 Eduard Carmona
 Anna Aguilar Amat
i l'autor.

avui l’H és canÀrias,
 amb Papers de diari i tot l’acompanyament que hi pertoca: editor, presentador, autor, paradeta i amics i còmplices, decidits a degustar les delicadeses llibertines, llibertàries, lliures i desacomplexades que ha destil·lat en Tomàs. 
(arti-columnistes patillerus: que n’aprenguin!)

Els papers de diari en general són, ja ho sabem de múltiples vides i utilitats com ens recorda l’editor Jaume Huch; d’embolicar entrepans fins a protegir el terra fregat de poc.
Aquests papers Arials en canvi, els hem d’indultar dels destins servils i els hem de conservar i tenir-los ben aprop com a estimulant (legal i encara sense recepta!) i per a recuperar el senderi quan s’ens enterboleixi lo pensament.
 (oju! que no son papers d autoajuda: aquests fan pensar!)

paulo, poeta, paulista, pont,



Paulo Ferraz, d’entrada ens passeja per la poesia brasilera, amb parades a Machado de Assis, Joäo Cabral de Mello (que visqué a Barcelona on fou gran impulsor de les avantguardes en contacte amb Brossa, Ponç i el Dau al Set), Manuel Bandeira, Drummond de Andrade i altres, en català tots ells.

A la segona part, obra pròpia, amb versions catalanes fetes per i amb en Pedrals.
Paulo Ferraz, coneixedor de la poesia i la llengua catalana, un altre pont entre joves poetes d’aquí i de més enllà, enceta una presència  que sabem important duradora i fecunda.

En tenim proves: els videos d'en Santi Borrell:
http://poesiasantib.blogspot.com/2010/10/paulo-ferraz-poeta-de-brasil.html

divendres, d’octubre 22, 2010

aude: els seus llibres




quatre moments de la recitació del grup AUDE,
Bernat Feliu llegeix "El acto"
i Jose Icaria "Malestar en el Paraíso"

aude, ens ha presentat una part de la seva activitat múltiple; la seva poesia materialitzada en els seus llibres.
un recital que inicia una certa "normalitat" en el cicle nostre, lluny de les multituds dels dos primers dies
i contraprogramant la futboleria com sempre...

i la setmana entrant 2 perles:
el dimecres: el poeta brasiler paulo ferraz,
i el dijous. l'ària d'en tomàs presentant els papers de diari!

dilluns, d’octubre 18, 2010

el grup AUDE

El grup Aude
és un col•lectiu format a Barcelona l’any 2008 amb l’objectiu de promocionar l’obra dels artistes que el conformen (Bernat Feliu, José Icaria, Leo Bert et altri).

Presentaran a l’Horiginal els llibres que publiquen sota el segell del mateix nom, Aude, segona persona singular de l’imperatiu del verb llatí “audere”: tingues coratge!



El grup Aude és part de la vida poètica activa de la ciutat, nucli de les nostres preocupacions com a escaparata, laboratori i obrador del batec de les muses a la ciutat com tal I com cal.


dissabte, d’octubre 16, 2010

fam de Villon

a l'horiginal feia temps que haviem intentat programar la presentació
d'aquesta obra magna i magnífica de l'Andreu Subirats.
 No ha pogut ser fins ara, arran de la seva publicació per part de LaBreu edicions.
Un títol cridat a ser l'estrella de la col.lecció Alabatre.
La gentada que ens va colapsar el dimecres per sentir Villon en les veus de la Pepa Arenós, Annie Bats, Enric Casasses, Jordi Vintró  i sobretot el traductor Andreu Subirats, així ho fa creure.
Devoció per Villon, el gran perdulari de vida accidentada que amb les seves balades,ens deixa un testament d'una bellesa descarnada i sovint sarcàstica que aquesta edició íntegra
(amb les balades en argot, inèdites en català) posa d'actualitat.
Gran feina la d'en Sito, amb un rigor només possible des de la passió.
 Gran recital -amb la guitarra de Diego Burián al costat- el que hem viscut
 "en aquest bordell on vivim junts"

dilluns, d’octubre 11, 2010

arriben les balades



Res no m'és segur sinó la cosa incerta,
Res no m'és obscur tret d'allò evident,
Cap dubte tinc, només la cosa certa;
I em prenc la ciència com un accident.
Ho guanyo tot i acabo perdent,
De bon matí, dic: "bon vespre!";
Arrossegant-me per terra tinc por de caure;
Ho tinc tot i no tinc res,
Espero herència sense ser hereu,
Ben rebut i rebutjat per tothom.

F.Villon
Balada (del concurs de Blois; de les contradiccions)
Traducció d'Andreu Subirats
Alabatre 23  Labreu edicions

diumenge, d’octubre 10, 2010

tot el fred que s'acosta


un disc "de culte", esmentat a la festa del dimecres passat;
(més informació si passeu pel blog de l'autor)

ressons

La vanguardia, diumenge 10-10-2010

i encara més ressons a can vilaweb
amb video i tot!

divendres, d’octubre 08, 2010

joia

 Pedrals dirigint-se als gentils
 El joc de l'Oriol Comas
Presència d'excepció: Miquel Àngel Tena

Ho haviem de fer: tornar tot i que encara amb reserves, (que no està tot ben lligat encara)
tornar per a recuperar la nostra normalitat que molta gent estava esperant.
Recomençar i configurar una nova trajectòria.

Recomençar amb l'acte més viu de tots els del centenari de Màrius Torres (molèstia apart)
protagonitzat per un munt de joves de totes les edats:

Oriol Izquierdo
Josep Pedrals
Francesc Garriga
Laura López
Blancallum Vidal
Josep Miquel Servià
Toni Gol
Xavier Garcia
Enric Casasses
Mireia Vidal-Conte
Mireia Calafell
Andreu Subirats
Tomàs Arias
Maga Despistada
Jaume C. Pons
Joan Tomàs M.
Sebastià Alzamora
Enric Soria
Lluís Calvo
Miquel Angel Tena
Stefano Cingolani
Eduard Carmona
Joan Adrover
Oriol Comas
Lluís Roda
Vinyet Panyella
Marçal Font
Marc Romera
Ester Andorrà
Nú Miret
Joan Duran
Joan Vigó
Bet Boloix
Pau Gener Galín
Màrius Serra
Xavier Grasset
Daniel Busquets
Txema Martínez
Carles M. Sanuy
Carles Andreu
Andryi Antonovskyi
Montse Costas
Francesc Bombí-Vilaseca
Margarita Prats
Jordi Pàmias
Quim Courbet
David Casadellà
Ricard Cordoncillo
Rosa Marbà
Editorial Alfazeta
David Figueres
(llistat provisional, segur que em deixo gent......)

dissabte, d’octubre 02, 2010

els versos volaran



EL COMBAT DELS POETES

"Què esperes, esperit distès igual que un arc?"
                                             Joan Sales, Amarint

Poetes, com l'arquer que es dreça d'entre els morts
i, tibant el seu arc, encara espera vèncer,
en el combat obscur per la nostra remença
tibem els nostres arcs amb un suprem esforç.

Sagitaris damnats, la nostra ànima tensa
dobleguem. És la corda dolorosa que es torç
i paga, sota els dits implacables i forts,
el vol de les sagetes amb la seva sofrença.

Com més dur serà el braç i més potent el puny,
els àgils projectils arribaran més lluny
i serà més daurat el vi de la victòria.

I del nostre esperit, distès igual que un arc,
els versos volaran amb un impuls tan llarg
que es perdran en el cel inútil de la glòria.


Els poemes
el dimecres 6 d'octubre a l'horiginal
 en un (altre) acte commemoratiu del centenari del seu naixement
amb la col·laboració de la Institució de les lletres Catalanes

Durant l'acte es presentarà el llibre Màrius Torres tradueix (Alfazeta),
un volum on veuen la llum per primer cop totes les
de clàssics que va fer Màrius Torres durant la seva estada al sanatori.