el 10

que el 20-10 sigui encara més milor que el 2009, per a tothom

(amb les excepcions que cada uh! hi vulgui posar)

ei, si pot ser!

per cert, com segueix allò de l'Orlando?

poemes herbert i 8

Potència del gust

                            Per a la professora Izydora Dąmbska



No ha fet falta segur un gran caràcter
pel nostre rebuig dissensió i oposició
hem tingut un pessic del valor necessari
però al capdavall ha estat una qüestió de gust. Sí de gust
amb fibres d’ànima i cartílags de consciència

Qui sap si ens haguessin temptat millor i amb més gràcia
enviant dones rosades planes com una hòstia
o les criatures fantàstiques de les pintures de Hyeronimus Bosch
mes l’infern aleshores quin era
una fossa humida un carreró d’assassins un barracó
dit palau de justícia
un Mefistòfeles casolà amb americana estil Lenin
enviava en missió els nebots de l’Aurora
nois amb les cares com a patates
noies molt lletges amb les mans vermelles

De debò la seva retòrica era massa bruta
(Marc Tul•li es girava en la tomba)
cadenes de tautologies un parell de conceptes com a martells
una dialèctica de botxins cap finor en l’argumentar
una sintaxi sense la gràcia de subjuntiu

Així doncs l’estètica pot ser d’ajuda a la vida
no s’ha de menystenir la ciència del bell

Abans d’adherir cal examinar amb atenció
la forma de l’arquitectura el ritme dels tambors i flautes
els colors oficials el ritual mesquí de les exèquies

Els nostres ulls orelles s’han negat a obeir
els prínceps dels nostres sentits han escollit un altiu exili

No ha fet falta segur un gran caràcter
hem tingut un pessic del necessari valor
mes al capdavall ha estat una qüestió de gust Sí de gust
que ens imposa sortir tòrcer la cara piular l’escarni
també si hagués de caure l’inestimable capitell del cos el cap

poemes herbert 7

Al riu

Riu –clepsidra d’aigua metàfora de l’eternitat
entro en tu cada volta més diferent
podria ser núvol peix o roca
però tu ets immutable com rellotge que mesura
les metamorfosis del cos i les caigudes de l’esperit
la lenta dissolució dels teixits i de l’amor

jo nascut del fang
vull ser alumne teu
i conèixer la font el cor olímpic
freda torxa cruixent columna
castell de la meva fe i desesperació

ensenya’m riu obstinació i durada
per a merèixer-me a la darrera hora
descans a l’ombra del gran delta
en el sacre triangle del principi i de la fi

 

Els Antics Mestres

Els Antics Mestres
no necessitaven de noms

les seves signatures eren
els blancs dits de la Mare de Déu

o torres rosades
de ciutats damunt el mar

i també escenes de la vida
de la Beata Umiltà

es dissolien
en somni
miracle
crucifixió

trobaven refugi
sota les parpelles dels àngels
rere els turons dels núvols
entre l’herba espessa del paradís

afonaven totalment
en els horitzons daurats
sense un crit d’esglai
sense invocar rememoració

les superfícies dels seus quadres
són llises com miralls

no són miralls per a nosaltres
sinó miralls pels elegits

a vosaltres us invoco Antics Mestres
en els difícils moments del dubte

feu que jo perdi
la pell escamosa de l’orgull

que quedi sord
a les temptacions de la fama

a vosaltres us invoco Antics Mestres

Pintor de la Pluja de Mannà
Pintor dels Arbres Brodats
Pintor de la Visitació
Pintor de la Sagrada Sang

poemes herbert 6

El Senyor Cogito medita sobre la redempció

No havia d’enviar el seu fill

són massa els que han vist
les mans perforades del fill
la seva pell normal

això s’ha escrit
per a reconciliar-nos
amb la pitjor de les reconciliacions

massa narius
han aspirat amb plaer
la olor de la seva por

no s’havia de descendir
a baix
fraternitzar amb la sang

no havia d’enviar el seu fill
era millor regnar
en un palau barroc de núvols de marbre
damunt el tron de l’espantat
amb el ceptre de la mort

El missatge del Senyor Cogito

Vés on anaren aquells fins al límit obscur
a la recerca del moltó d’or del no-res teu darrer premi

vés erecte entre aquells que estan agenollats
entre qui gira l’esquena i qui és bolcat en la pols

t’has salvat no pas per viure
tens poc temps s’ha de donar el testimoni

sigues valent quan la raó defalleix sigues valent
a la fi és la única cosa que val

i la teva Còlera impotent sigui com la mar
cada cop que escoltaràs la veu d’humiliats i batuts

no t’abandoni el teu germà Menyspreu
per espies botxins covards – seran ells que guanyaran
i vindran al teu enterrament llençant alleugerits un terròs
i el corcó escriurà la teva biografia domesticada

i no perdonis de fet no és en poder teu
perdonar en nom de qui va ser traïcionat a l’alba

guarda’t tanmateix de l’orgull inútil
observa al mirall la teva cara de joglar
repeteixes: m’han cridat – no n’hi havia de millors?

guarda’t de l’aridesa del cor ama la font matutina
l’ocell amb el nom desconegut l’alzina d’hivern
la llum sobre la paret l’esplendor del cel

ells no necessiten el teu respir càlid
només hi són per a dir: ningú no et consolarà

vetlla – quan la llum sobre les muntanyes donarà la senyal – aixeca’t i vés
fins que la sang mourà en el pit la teva obscura estrella

repeteixes els antics conjurs de la humanitat contes i llegendes
perquè així assoliràs el bé que no assoliràs
repeteixes les grans paraules repeteix-les amb obstinació
com aquells que avançaven pel desert i morien en la sorra

i et premiaran amb això de què disposen
amb fuetades de riure la mort en un abocador

vés perquè només així seràs acollit en el cercle de les calaveres fredes
en el cercle dels teus avis: Gilgamesh Hèctor Rollà
defensors del regne sense confins i de la ciutat de les cendres

Sigues fidel Vés

poemes herbert 5

La sequoia

Torres gòtiques d’agulles de pi a la vall del riu
no pas lluny de Mount Tamalpais on matí i nit
la boira és espessa com la ràbia i l’ímpetu de l’oceà

en aquesta reserva de gegants mostren la secció
d’un arbre tió courenc de l’Occident
amb venes exageradament regulars com a cercles damunt l’aigua
i algú pèrfid hi ha gravat les dates de la història humana
a un polze del centre del tronc l’incendi
de la llunyana Roma sota Neró
al mig la batalla de Hastings l’expedició nocturna dels drakars
el pànic dels anglosaxons la mort del desafortunat Harold
és narrada amb un compàs
i finalment just al litoral de l’escorça
el desembarcament dels Aliats a Normandia

el Tàcit d’aquest arbre era un geòmetra no coneixia adjectius
no coneixia la sintaxi que expressa el terror
no coneixia cap paraula
per això comptava sumant els anys i els segles com per a dir que no existeix
res més que naixement i mort res tan sols naixement i mort
i a l’interior la polpa cruent de la sequoia

 
 

El Senyor Cogito conta la temptació de Spinoza

Baruch Spinoza d’Amsterdam
va sentir el desig d’arribar fins a Déu

molent a les golfes
les lents
va estripar de sobte el vel
i es va trobar cara a cara

va parlar llargament
(i mentre parlava
es delectaven
la seva ment i la seva ànima)
posava preguntes
sobre la naturalesa humana

– Déu s’acariciava distret la barba

– el va interrogar sobre la causa primera

– Déu mirava l’infinit

– el va interrogar sobre la causa última

– Déu es turmentava els dits
s’esclaria la veu

quan Spinoza va callar
Déu li va dir

– parles bé Baruch
m’agrada el teu llatí geomètric
i també la sintaxi límpida
la simetria de les argumentacions

parlem però
de les Coses Vertaderament
Grans

– mira les teves mans
ferides i tremolenques

– et fas malbé els ulls
en la foscor

– et nodreixes malament
vas mal vestit

– compra’t una casa nova
perdona als miralls venecians
de repetir la superfície

– perdona les flors entre els cabells
– la cançó del borratxo

– cuida les entrades
com el teu col•lega Cartesi

– sigas llest
com Erasme

– dedica un tractat
a Lluís XIV
que no el llegirà

– calma
la fúria racional
farà caure els trons
i ennegrir els estels

– pensa
en una dona
que et doni un fill

– veus Baruch
estem parlant de Coses Grans

– vull ser estimat
pels incultes i els violents
són els únics
que de debò em desitgen

ara el vel baixa
Spinoza es queda sol

no veu el núvol d’or
la llum en l’altura

veu l’obscuritat

sent el cruixir de les escales
passes que baixen avall

poemes Herbert 4

Seguim amb els deures: més poemes de Z. Herbert en traducció de Stefano M. Cingolani.

Avui el senyor Cogito:

El Senyor Cogito observa la seva cara al mirall

Qui va escriure les nostres cares segurament la verola
signant la seva “o” amb una ploma estilogràfica
però de qui he agafat la papada
de quin golut si tota la meva ànima
aspirava a l’ascesi per què mai els ulls
són encaixats tan propers si era ell i no pas jo
qui escrutava entre els matolls la incursió dels Veneds
les orelles massa enfora dues petxines de pell
certament heretades d’un avantpassat que les allargava a l’eco
d’un seguici de mamuts retrunyint en la pradera

el front no massa alt pensa molt poc
– dones or terra no fer-se tirar del cavall –
el príncep pensava per ells i el vent els portava per la via
laceraven les muralles amb els dits i de sobte amb un crit
queien en el buit per a tornar dins meu

i jo que he comprat a les galeries d’art
blanquets mixtures ungüents
pomades per ennoblir-se
he aplicat als ulls el marbre verd del Veronese
he friccionat les orelles amb Mozart
he perfeccionat els narius amb l’aroma de llibres antics

davant del mirall hi ha la cara heretada
sac en què fermenten velles carns
concupiscències i pecats medievals
la fam i la por paleolítiques
el fruit cau al costat de l’arbre
el cos és enganxat a la cadena de l’espècie

                  és així que vaig perdre el desafiament amb la meva cara




El Senyor Cogito medita sobre el sofriment


Totes les temptatives d’allunyar
l’així anomenat calze amarg –
amb la reflexió
el compromís frenètic en favor dels gats abandonats
els exercicis de respiració
la religió –
han fracassat

cal acceptar
doblegar plàcidament el cap
no tòrcer-se les mans
fer recurs al sofriment amb mesura i dolçor
com a una pròtesi
sense pudor fals
però també sense orgull inútil

no onejar el monyó
damunt del cap dels altres
no picar amb el bastó blanc
a les finestres dels sadolls

beure l’extracte d’herbes amargues
però no fins al final
deixar-ne sàviament
algun glop per l’esdevenidor

acceptar
i al mateix temps
distingir a dins nostre
i possiblement
transformar la matèria del sofriment
en quelcom o algú

jugar
amb ell
òbviament
jugar-hi

fer bromes amb ell
amb gran precaució
com amb un nen malalt
per arrencar al final
amb jocs ximples
un subtil
somrís

poemes herbert 3

aprofitem la pausa nadalenca per seguir amb els poemes de Z. Herbert

Els cinc

1.
Els portaren fora pel matí
en el pati empedrat
i els posaren contra la paret

cinc homes
dos molt joves
els altres adults

res més
es pot dir d’ells

2.
quan l’escamot
apuntà els fusells
de sobte tot apareix
en la llum enlluernadora
de l’evidència

la paret groga
el fred blau
el negre filferro espinat sobre la paret
en lloc de l’horitzó

aquest és el moment
en què els cinc sentits es rebel•len
fugirien amb molt de gust
com a rates d’un vaixell que s’enfonsa

abans que la bala arribi a destinació
l’ull percebrà el projectil volant
l’oïda registrarà el brunzit de l’acer
els narius s’ompliran del fum agre
un pètal de sang fregarà el paladar
i el tacte es contraurà i relaxarà

ara jeuen a terra
coberts fins als ulls per l’ombra
l’escamot se’n va
els seus botons cinturons
i els cascos d’acer
són més vius
que aquells que jeuen als peus de la paret


3.
no l’he pas après avui
no ho sé pas des d’ahir
per què doncs he escrit
fútils poemes sobre les flors

de què parlaren els cinc
la nit abans de l’execució

de somnis profètics
d’una fugida al bordell
de les peces del cotxe
d’un viatge per mar
del fet que quan tenia piques
no havia hagut d’obrir
del fet que la vodka és millor
que el vi fa venir mal de cap
de noies
de fruita
de la vida

i aleshores és lícit
fer servir en poesia noms de pastors grecs
intentar fixar els colors d’un cel matutí
escriure d’amor
i també
una volta més
amb mortal serietat
oferir al món traïcionat
una rosa


Despertar


Quan l’horror va afluixar es van apagar els focus
descobrírem que érem a sobre d’un abocador en postures molt estranyes

els uns amb el coll allargat
els altres amb la boca oberta de la qual regalimava encara la pàtria
alguns amb el puny tancat sobre els ulls
emfàticament contractes patèticament tensos
a les mans trossos de llautó i ossos
(la llum dels focus els transformava en símbols)
però ara només eren ossos i llautó

no teníem on anar i restàrem damunt de l’abocador
posàrem ordre
deixàrem els ossos i el llautó a l’arxiu

escoltàvem el xerroteig dels tramvies la veu d’oreneta de les fàbriques
i una nova vida es desplegava als nostres peus

bones festes

bones festes Solticials, d'Hivern, de Nadal per a tothom,

salut i poesia, molta poesia per l'any Deu! (deu, quin any!)

l'ho,r,i,n,a,l, tonarà, amb més ganes i potser amb novetats,

 el dimecres 13 de gener

amb l'Eduard Carmona i la seva tropa a domicili,

el dijous 14 amb la gent d'Enderrock i el premi Martí Pol,

el 20 amb Montserrat Rodés i Teresa Pasqual,

el dijous 21 amb els nous Alabatres,

 

i així nar fent...

poemes Herbert 2

A les portes de la vall




Després de la pluja d’estels

sobre el prat de cendres

es reuniren tots vigilats per àngels



des d’un turó sobreviscut

es pot abraçar amb la mirada

sencer el ramat belant dels bípeds



en veritat no són molts

comptant fins i tot aquells que vindran

de cròniques faules i vides de sants



però prou amb aquestes consideracions

portem-nos amb la mirada

a la gola de la vall

des de on s’aixeca un crit



després del brunzit de l’explosió

després del brunzit del silenci

aquella veu batega com una deu d’aigua viva



ens expliquen és com

el crit de les mares a les quals són trets els fills

perquè pel que sembla

serem redimits singularment



els àngels de la guarda són intransigents

i s’ha de reconèixer que fan una feina dura



ella implora

– amaga’m en un ull

en el palmell de la mà entre els braços

sempre hem estat junts

no em pots abandonar ara

que he mort i necessito tendresa



un àngel més vell

explica somrient l’equivocació



una anciana porta

les restes d’un canari

(tots els animals havien mort una mica abans)

– era tant car – diu plorant

entenia tot

allò que li deia –

la seva veu es perd en el xivarri general



fins i tot un llenyataire

que no sospitaríem de coses semblants

un vell home gran i corbat

s’estreny l’aixada al pit

– ha estat meva tota la vida

ara també serà meva

m’ha donat de què viure allí

em donarà de què viure aquí

ningú no té el dret

– diu –

no l’entregaré



aquells que pel que sembla

han obeït les ordres sense patir

van amb el cap doblegat en senyal de conciliació

però als punys tancats amaguen

fragments de cartes cintes manyocs de cabells

i fotografies

creien ingènuament que

no els hi trauran



és així que apareixen

per un segon

abans de la divisió final

entre qui ensenyarà les dents

i qui cantarà salms

 
(Traducció: Stefano M. Cingolani)

20 anys de poesia

Els 20 anys de Cafè Central

Clapés i Sunyol actuals faedors de la editorial independent, el Cafè itinerant, formiga insistent que de mica ens ha fabricat un catàleg monumental. Convoquen, reuneixen, s’envolten de còmplices, autors, socis, amics. Entre jocs de mans, pulcres i carregats de poesia. Se’ls veu contents. I emocionats. Miren la feina feta, sòlida i miren al futur. Vint anys mes?  que no s'aturi la festa de la bona poesia!

kabaret literàri d'Àger

la concentraciò poètica de la Fira del Porcell dÀger,

(i ja en son 13!)

cada any la vila d’Àger, acull amb el seu Kabaret literari, la trobada de poetes, arribats de tots els racons del pais. L’aplec de poetes degà de tots els que es fan, un Kabaret creat per l’empenta d’en Benet Rossell i Carles Hac Mor i que aplega a la magnífica vall d’Àger, poetes actuals, vius, actius, de totes les tendències. Aparador i, festa de la poesia on es comparteix la literatura i la força del Montsec. Molts venen de lluny i se’n tornen carregats d’energia. Participar al kabaret, que ara condueix amb sobrietat el Carles M. Sanuy, és un màster. Peregrinar a Àger és entrar a formar part de la germandat de la poesia itinerant, de la gran ruta dels recitals, el ritual iniciàtic de qualsevol poeta, jove o no tant, publicat o bé inèdit.

Llarga vida i garrotins!

20 anys de cafè central

Commemoració del vintè aniversari de Cafè Central.

Presentació del llibre 'Cafè Central: vint anys de poesia',

amb textos d'un centenar de poetes vinculats a l'editorial.

Horiginal, dimecres 9 de desembre a les 20.30 h.

malabarismes

l'autor, invisible (Dídac Micaló)

l'intèrpret: Roger Casadellà