dijous, de desembre 17, 2009

poemes Herbert 2



A les portes de la vall




Després de la pluja d’estels

sobre el prat de cendres

es reuniren tots vigilats per àngels



des d’un turó sobreviscut

es pot abraçar amb la mirada

sencer el ramat belant dels bípeds



en veritat no són molts

comptant fins i tot aquells que vindran

de cròniques faules i vides de sants



però prou amb aquestes consideracions

portem-nos amb la mirada

a la gola de la vall

des de on s’aixeca un crit



després del brunzit de l’explosió

després del brunzit del silenci

aquella veu batega com una deu d’aigua viva



ens expliquen és com

el crit de les mares a les quals són trets els fills

perquè pel que sembla

serem redimits singularment



els àngels de la guarda són intransigents

i s’ha de reconèixer que fan una feina dura



ella implora

– amaga’m en un ull

en el palmell de la mà entre els braços

sempre hem estat junts

no em pots abandonar ara

que he mort i necessito tendresa



un àngel més vell

explica somrient l’equivocació



una anciana porta

les restes d’un canari

(tots els animals havien mort una mica abans)

– era tant car – diu plorant

entenia tot

allò que li deia –

la seva veu es perd en el xivarri general



fins i tot un llenyataire

que no sospitaríem de coses semblants

un vell home gran i corbat

s’estreny l’aixada al pit

– ha estat meva tota la vida

ara també serà meva

m’ha donat de què viure allí

em donarà de què viure aquí

ningú no té el dret

– diu –

no l’entregaré



aquells que pel que sembla

han obeït les ordres sense patir

van amb el cap doblegat en senyal de conciliació

però als punys tancats amaguen

fragments de cartes cintes manyocs de cabells

i fotografies

creien ingènuament que

no els hi trauran



és així que apareixen

per un segon

abans de la divisió final

entre qui ensenyarà les dents

i qui cantarà salms

 
(Traducció: Stefano M. Cingolani)

Cap comentari: