troballes d'estiu

POETES IMMORTALS

Hi ha poetes
que es diuen immortals
perquè res no els afecta.
Planxats i clenxinats
tenen dolços esclats
i fan el seu paper
de poetes de bé.

Hi ha poetes
que es diuen intemporals
i només els captiva
la rosa,
l'alosa
o una paraula viva.

I si parlo d'això
és perquè hi ha poetes
que es diuen immortals
perquè toquen timbals
i trompetes.

Jo els conec
de quan era un noiet.
Una tarda,
armats dels instruments,
em van venir a buscar
i vam anar tots junts
a la casa de la vila.
Recordo l'espinguet,
i les roses a la paret,
i la música del sonet,
i el vi ranci, i el pastisset,
i el somriure de l'alcaldessa.

No vaig tornar-hi més.
Deu ser per això
que, quan em troben pel carrer,
certs poetes immortals
no em saluden.



EL CRÍTIC

Una vegada hi havia un crític,
un home important,
que per saber si un vers era bo,
mirava si feia picor.
Es fregava les paraules pel braç,
com si estudiés un alergé
i amidava la zona d'eritema.

Es va fer molt famós.
Dirigí.
Presidí.
Va orientar un país.

Va ser un temps de grans poetes:
mosques, mosquits i vespes,
i els insectes més petits,
i la picapica,
van ocupar els setials
dels grans poetes.

Un dia de dissort,
a l'home genial
el va tustar la mort.
El país s'ennegrí
i el conte acaba aquí.