pedrofilia

 JP, oficiant

 Stefano, contingut i rigorós

 Marc Torrent, l'il·lusrat

 Martí Sales, punxant

 Carmona, safareig a domicili

 Miquel Adam, l'agent de Brusel·les

 Joan Vigó: desenmascarant Sweeney Todd

 Jordi Florit, el perquè de la cosa

P. Drals, fent memòria

Només en Pedrals podia congregar tanta parròquia en una convocatòria com aquesta, 

amb greus riscs de deshidratació i fins i tot d'evaporació de part de la tribu poètica.

Gràcies a tothom. Història, memòria sense nostàlgia ni llàgrima. Revelacions insòlites (quan fou mort lo combregaren, Carmona!) insinuacions criminals (Vigó:  no en tens proves! hi haurà querella t'aviso) i consells ultraliberals (post-subalisme: com forrar-se amb la poesia, ha.ha.ha!)...

Però.... això tot just comença!

Avui tanquem un curs marcat d’una banda per  la desaparició d’en Garriga i d’una altra per l’aparició dels pedralets i dels subalets. I entre mig una colla de recitals més o menys afortunats però tots ells amb moments irrepetibles.

Durant tots aquests anys "això" ha estat conduit per l’estranya parella aquí de cos present, i ara ha arribat el moment de desfer la coalició (de comú acord i de bon rollo, no com altres) .

Estava clar que un dels dos s’havia de jubilar i naturalment qui es jubila és el jove.

En Pedrals es jubila però s’enfila, entre altres coses per esmerçar energies en altres fantàstics projectes que faran tronar i ploure i que ja ja ho sentirem a dir. Es jubila però no ens deixa del tot: el tindrem a prop i no deixarem d’explotar els seus recursos i energies ni que sigui a l’ombra.

I aquí amb la santa continuïtat, que deia aquell, i tirarem endavant el cicle amb aquella alegria. Santificant els dimecres, propiciant moments, sentint els motors malèfics, passant calor quan toca, amb talls de llum quan no toca i relligant l’entramat  d’improbabilitats que permeten que això funcioni i  fent-ho tan bé com puguem, sobretot amb la complicitat  de tots vosaltres germans i germanes i, invocant tarantinescament el senyor Llop  perquè no ens permeti caure en la nefasta autocomplaença. I mentre el cos aguanti.