David Castillo (testimoni, protagonista i enciclopèdia viva d'una època oblidada i mitificada alhora) oficia un altre cop la cerimònia de la no-nostàlgia, del record de l'amic i l'homenatge al poeta Genís Cano. Com sempre amb emoció i humor, sense melodrama, desfilen els amics poetes (Casasses,, Vinuesa, Calvo,Fanés,Hac Mor, Xargay, Aisa, Casellas, Pou, Lloses, Caño, M. Vernis...hi falta en Xavier Sabaté) i còmplices (Canti, Cifré...)
Genís Cano hi era, en els amics i en els poemes del seu llibre pòstum Taps de llum zenital, editat pels irreductibles del Pont del petroli, i en la presència d'Isabel Chavarria -còmplice màxima i àngel protector segons Castillo- i en les libèl.lules del pastís.
Quan Satan s'atnsa tant, libèl·lules, anècdotes, records, poemes farcits de jocs fonètics extrems, psicodèlia, accions, lioneses.
Orfes inconfessos de Pete Seeger, esmentem Ho Chi Min i Vinuesa llegeix una proclama abrandada digna d'un Vargas Vila. "Guanya la vida. En Genís mai hauria acceptat un escac i mat" conclou el pròleg d'en Castillo. Ens queden el poemes i els llibres-testimoni d'una efervescència contracultural no tan lllunyana.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada