un regal d'en Tomàs Arias

un altre article espectacular, llegit a l'Horiginal però que no és al llibre:

Destrucció creativa

L’economista austríac Joseph Schumpeter va popularitzar al 1942 el concepte de destrucció creativa, per descriure l’inevitable procés de transformació que acompanya les innovacions en el món capitalista.

Schumpeter va ser ministre d’economia d’Àustria al 1919 i professor a Harvard, i a l’any 1943 va predir la desfeta del capitalisme en mans dels intel•lectuals. Segons Schumpeter l’essència del capitalisme hauria de ser el dinamisme i no l’equilibri estàtic; i el principal protagonista caldria que fos l’empresari emprenedor, arriscat i innovador, i no el burgès conservador i reaccionari. Però això és difícil que ho entenguin les noves generacions educades en famílies de mentalitat proletària.

Per exemple, la meva filla de disset anys es queixa que no té mai diners, perquè tot el que guanya s’ho gasta en estalviar, i és clar, no li queda res per ella, pobra. El que guanya donant classes un dia a la setmana, o el que li donen les iaies de tant en tant, o el que es treu fent de recepcionista a l’escola el dia que hi ha reunió de pares, tot, ho ingressa immediatament a la guardiola, cosa que la fa immensament feliç. Però jo li dic que no està bé, que ha de reinvertir una part del seus guanys en equipament (bolígrafs i llibretes) i en les pròpies despeses que genera la seva activitat econòmica, com ara la targeta del bus que necessita per anar a donar classe. Però diu que no, que aquestes despeses les he de continuar assumint jo, com he fet sempre, i llavors li parlo de la destrucció creativa de Schumpeter, i ella em diu que si no li vull pagar l’autobús que ho digui clar, i jo li dic que d’acord, que seguiré assumint el transport, amb la condició que col•labori més en les feines de casa (segons les teories marxistes del repartiment del treball) i ella em diu que d’acord, però que ara necessita 50€ perquè se li ha acabat la crema hidratant, i jo li dic que a mi em sembla que ja n’està prou d’hidratada, i que 50€ per una crema és molta pasta, i ella em diu que això és el preu de les cremes barates, les bones valen el doble. Llavors, i segons la teoria del caos exponencial, que demostra que com més temps passi discutint amb la meva filla més pasta li hauré de donar, decideixo destruir no gens creativament aquesta discussió. Li dono 60€ i me’n vaig a rentar els plats, convençut d’haver evitat una catàstrofe major.



Tomàs Arias

tarias@uoc.edu