Nogueras Oller a l'Atlàntida

Heus ací els 2 únics poemes de Nogueras Oller que hem pogut trobar a la revista “L’atlàntida”

(Revista quinzenal cultural publicada a Barcelona; a partir de núm. 29 de 15 de juliol de 1897 canvia la seva periodicitat a setmanal. Presenta diversos canvis en el subtítol: a partir de núm. 29 de 15 de juliol de 1897 és "revista literària"; posteriorment, a la 2a època serà "revista catalana setmanal il•lustrada".
Dirigida la 1a època per Jacint Verdaguer, Marian Escriu, Ferran Agulló etc., i la 2a època per Jacint Capella, tinguè com a col•laboradors: C. Bosch de la Trinxeria, M. Folch i Torres, A. Mestres, etc. i com a il•lustradors: J. Berga i Boada, A. de Riquer, etc. )
Font: ARCA (Arxiu de revistes catalanes antigues)

El primer, al número de l’1 de Febrer del 1898 PÀG. 37 (als 18 anyets):

Pel passeig amunt y avall

jo hi anava al morí el dia.

Ab la tristesa del cor

agonitzava ma vida.

Se moría d’anyorar,

d’está al mon sens companyia,

qu’es molt trist el viurer sol

pel que tingué dolça amiga.

Pel passeig amunt y avall

jo hi explayava ma vista:

Ab calma un cotxe dels morts

al cementir s’encamina.

Vareig parar-me y al mort

fins enveja li tenia:

--¡Ditxós de tú, li vaig dir

Si has passat a mellor vida!

Rafel NOGUERAS Y OLLER

i el segon, al número de 22 d’abril del 1899:

La música

Al bon amich En Manel Vilardell y Sanz

Tot era solitut; la llum del dia

fugia enllá, fugia,

rient per l’espay blau que s’enfosquia,

y la boyra baixava

i per sobre’ls sembrats se restrejava

besantme suaument,

aixís, tal com el vent

que’m besa y fuig corrent.

Y les campanes del voltant resaven

y los aucells cantaven

conmoguts per la pena de la nit.

Ni una estrella surtía

tot era fosch, la terra ja dormia

i jo perdut, caminava entenebrit.

Semblava un orb, anaba a la perduda

¡quantas plantes ploraven sot mos peus!

Anyorava una ma franca y volguda

que’m guiés á trobar els amichs meus.

A n’als meus, que allá al lluny tal volta reyen

al goig de la ciutat

que no’ls faltava llum que hi veyen

sentats arrán del foch de l’amistat.

Llavors vaig pensá ab tú que dia y nit

vius sempre entenebrit

que palpes y no trobes més que fosca

que’t besa i que s’enrosca

dintre tos ulls per dalshi un dols desmay,

que no’t deixa jamay!..

que t’estima, que’t vol, com m’estimava

com me vol cada nit

quan m’adormo, quan vetlla l’esperit.

Vaig pensá en tú. Mes tart sentí un lament

que va enternir mon cor, molt dolçament

era atmónich sublim, anyoradís.

¡Musich del paradís

del paradís del ayre, qu¡es lo palau del sol!

¡Ton cant oh rossinyol,

que n’es de bo sentirlo en mitj la fosca

quan besantnos s’enrosca

á dintre’ls ulls, criant l’anyorament!

Quan l’home no més sent

qu’es bo sentir la música divina!

¿No es vritat que’t complau

que’t fa oblidá’l cel blau,

que t’alça l’esperit y que t’anima?

Rafel NOGUERAS Y OLLER