Lo clarinet és l'aixada

El dimecres 21 tindrem al Miquel Angel Marín, presentant els poemes del seu llibre:

“Lo clarinet és l’aixada”

Un cop més una veu de l’Ebre entre nosaltres. Una veu i un clarinet, sovint sonat de manera poc convencional...d’un dels impulsors de la Bouesia.

Vindrà com a poeta, es clar, però no ens resistim a afegir el seu currículum (d'una promo del Festival de Begur..) com a clarinetista:

Neix l'any 1966 a La Cava-Deltebre (Tarragona), on comença els estudis de clarinet amb Antoni Sebastià. Posteriorment estudia al Conservatori Municipal de Barcelona amb Juli Panyella, obtenint el Premi d'Honor, i a la Hochschule für Musik Karlsruhe amb Wolfang Meyer. Ha estat becat per diverses institucions i fundacions, i ha rebut també consells dels clarinetistes Josep Fuster, Joan Enric Lluna, Sabine Meyer i Michel Portal.Després d'exercir la docència a diverses escoles de música de la regió de Baden-Würtenberg (Alemanya), es trasllada a Portugal durant dos anys, on esdevé primer clarinet de l'Orquesta do Norte (Vila Real). Des de l'octubre de 2000 és professor de clarinet i música de cambra al Conservatori de Vila-seca (Tarragona).Durant la seva trajectòria professional ha estat membre de Dagoll-Dagom (El Mikado), de l'Orquesta de Cambra del Palau de la Música Catalana, i ha col·laborat també amb la Karlsruher Sinfonietta, Orquestra de Cambra del Teatre Lliure i la Real Filarmonía de Galicia. Com a solista ha actuat amb l'Orquestra Pro-Arte Barcelona, la Polish Chamber Philarmonic (amb Wolfang Meyer), Orquesta do Norte, Orquestra de Cambra del Conservatori Txaikovsky de Moscou i darrerament amb l'Orquestra de Cambra Léos Jánaceck, inaugurant el Festival de Músiques de Torroella de Montgrí. Dins l'àmbit de la música de cambra ha actuat amb l'Ensemble für Neue Musik Karlsruhe (amb Peter Eötvös), el pianista Dalton Baldwin, el quartet eslovac Moyzes i amb el quartet txec Venus-Kapralova.La versatilitat de Miquel Àngel Marín l'ha portar a endinsar-se a diversos camps de la música, des del flamenc amb el "cantaor", fins la música cinematogràfica, acompanyant pel·lícules de cinema mut amb el pianista i compositor Carles Robert, passant per estrenes de música contemporània, performances, música tradicional catalana i recitals poètics.

--------------

Notes vàries:

-Saludem (i enllacem) l'arribada a la blogosfèria de LABREU edicions, de trajectòria heroica que hem pogut seguir des dels seus inicis, una mica lligats a aquesta casa...

-Aquests darrers dies, hem tingut els nostres minutets de glòria blocaire amb els comentaris (poètics i parapoètics) fets a les taules del Café de Ocata al voltant del recital del dimecres passat. I l'honorable Cafeter n'ha fet un bonic resum que agraim, nogensmenys.

-Al mateix Café (hi hem passat alguna estona darrerament) ens llencen un repte a propòsit d'una Sarsuela (!):

"Ahora bien, a mi la pieza que me entusiasma de esta zarzuela sin parangón, es esta maravilla lírica, digna de ser recitada en el O.R.I.N.A.L. con los parroquianos religiosamente arrodillados mientras sostienen una vela encendida:

¡Arza y olé!
Soy, el rayo de luna más triste

que ha visto usté.
¡Olé y olá!

cuando alumbro las fosas y nichos

qué gusto me da.

Soy un «rayito» de luna

que da luz a un sementerio

donde reposa mi padre,

y mi tío Desiderio

y mi pobrecita mare,

y un primo la mar de serio,

y una hermanita

bastante mona

que se murió,

porque al cogerla

la comadrona

la «espachurró».

Sementerio, sementerio,

siempre solo, siempre serio,

si no fuera por el rayo

de lunita que te alumbra,¡

Qué seria de tus fosas,

qué sería de tus tumbas!

¡Ay, qué tumbas!
Pobrecitos «cadavéres»

sin hablar una palabra

y por toda distracción

bailan la danza macabra.

Mirarem de recollir-lo (el repte) en homenatge al cafeter, tot i que per la temàtica trobo que seria una cosa digna del Pepe Otal i els seus esquelets, si encara fos entre nosaltres...

Per a fer-ho una mica més...ranci, caldria potser una versió "tuning" (de la tuna, vull dir)