dijous: l'homenatge

foto:Lorenzo Duaso, Price i cia 2011

Jaume Sisterna, poeta de tarannà humil, no era dels que persegueixen els honors i els premis. Era tot  el contrari dels paons que s’estarrufen tan majestuosos com ridículs proclamant l’excel·lència de les seves calculades estructures.

Tots som conscients que els homenatges li haurien fet més profit en vida. Nosaltres no ens sentim culpables per això. El nostre respecte ja el tenia i sabia bé que a casa nostra era benvingut. Hi havia recitat unes quantes vegades, sempre implicat en causes col·lectives i ens ha quedat pendent de fer-hi un recital ell sol. Això si que val un desgreuge. Ara ens trobarem per recordar-lo. Almenys intentarem oferir-li el funeral cívic que no ha tingut. I els que hi serem, pots estar segur que hi serem per sentir la teva veu i els teus poemes. No hi haurà diplomes ni medalles ni discursos buits ni gent que ve a fer-se la foto ni autoritats.

Final d’una llarga història al món de la cultura, d’una manera gens elitista, participant en llegendaris grups de teatre i en recitals poètics al costat d’una colla de locos que van remoure les aigües estancades i van apropar la poesia a la gent. Una llarga història que mereixia un final més respectuós. O no. Potser li hauria fet gràcia aquesta darrera aventura esperpèntica, digna de l’humor celtibèric més negre. Que d’humor i ironia no n’hi faltava.