3 poemes de remi raji

heus ací 3 dels poemes d'en Remi Raji

que es van poder escoltar el dijous passat 

amb traduccions de l'Annie Bats

Properament es publicarà una antologia bilingüe

de la poesia d'en Remi Raji

a l'editorial Lleonard Muntaner (col·lecció "L'obriülls)

 amb traduccions de l'Annie Bats

Crec que res no cura el Temps

A Mahmud Darwix

Encara hi ha un forat al sòl que trepitjàvem
Les flors encara sagnen amb marca de metralla

Crec que el Temps no cura res.
La cicatriu sols és una altra nafra
un altre nom per una violència oblidada
des-membrada, per sempre malferida,
pel record de la sang que encara hi és.

Crec que res no cura el Temps.
Quan vaig pels mateixos carrers
encara hi és el bombardeig d'angoixa
l'èxtasi estrany, l'aire pretensiós,
la ignorància dentuda del damnat.

El vent és ple de la remor del vi
Però jo flairo el trau de sang en l'aire.
I quan marxi, perdut o absent en l'avalot
Digueu al meu amor desbaratat,
I digueu a la casa del dolor
Que em recullin la sang en riu de cants...

Pròleg: Sóc el milió de caps...

Sóc el milió de caps que diuen en silenci als vents estranys
el meu país de memòries urgents, ...

Sóc l'arbre cactus, duc els vostres noms a l'escorça
Sóc l'alè brusc de l'huracà, us estimo fins a la mort

Sóc el sentit de la vostra supervivència
més enllà de la simfonia del Dolor. Sóc l'home que s'ofega
la serp potser és només la meva soga salvadora

Sóc la llengua aspredolça del brètol de ciutat
lligada a la bellesa i l'esclerosi de brutals síl•labes

Bec l'aire xafogós, el ruixat ràpid, el sol encès
Jo, la febre als llavis de covards engreixats

Canto els pecats del ramat, les escares del clergue
I què, si els sacerdots pronuncien la condemna

Sóc la fam de la mosca i l'amo de les llagues
Caníbals civils tots dos, s'entredevoraran abans d'una baralla

Sóc els morts trossejats que us trobeu pels carrers
els minsos deutes que fan nusos al vostre pa de cada dia

Sóc el talent, sóc la hipocresia del murri
la sang i el cop a aquesta pedra de país.

paraules de somni

M'agradarà regirar-te i ficar-me a la teva pell
Per ser, aquesta ombra sòbria al mirall d'indiferència

Mira'm, a poc a poc, contempla els iris on t'amagues
On hi ha l'ultrasò d'ocultes imatges sagnants

I com que sempre t'esmunys, t'esmunys, t'esmunys
Sé que t'espanta veure la hipnosi del teu propi silenci

Perquè sóc la darrera tomba d'una invisible edat dels morts
Sóc el primer que sembro la resiliència de la resurrecció

Per tu tremolo de parlar com el trombó imparable
Tinc set de contenir cançons com el cistell dels càntics
Però t'esmunys i t'esmunys
T'esmunys com el fill cínic d'un pare rabiüt

T'esmunys perquè et fa por sentir la teva pròpia imitació
Et mous i t'esmunys com el dia de més d'un any de traspàs

Esperaré al moll del teu simulacre d'anada i tornada
O com el tamboret intemporal de l'avi a la plaça

Esperaré per no abandonar-te mai a aquesta sordesa
M'agradarà dir-te coses que saps però no saps

I perquè la nostra és una cataracta-cicatriu d'angoixa
T'estimaré encara en aquest temps de l'odi i el còlera

Quan arribis a la cruïlla on res no vol dir res
A la cara em llegiràs el mapa de carreteres

I em sortiran dels llavis els mots seductors de la vida
Perquè la mort no és res més que un silenci impossible

I et sortiran des llavis les primeres síl•labes de la llum
El primer teorema del delit, el primer desig dels desitjos perduts

Junts sorprendrem el món de l'esperit
Plegats serem l'enveja del món de la carn

En la teva ombra em veuré a mi mateix i et veuràs en la meva
cap mirall no podrà contenir els tendons del nostre reflex

Caminarem mil anys enrere, enrere
Fins als serrats, les valls i la platja dels principis

Faràs servir la meva veu per compondre nous cants
I quan jo obri la boca teva serà la veu

En la fresca frenesia en la llum lírica
En el volcà de passió valenta, en això--

Somiarem somnis i els nostres somnis seran
les pedres-enclusa de nous temps, nous brots, nous fruits

El nostre somni, el meu somni, però on ets en aquest trànsit
Tornaré a la cruïlla on sé de ben segur que esperes...