alabatres de març

Tots hi érem a l’era la nit del dimecres,  amb els 86 i  87 alabatres com si fossin els primers. Dos alabatres canònics, gent de la casa, reincidents per tres vegades cada un. Molt ben cuinats i enriquits en presentacions acurades i sentides per l’Eduard Sanahuja (que, amb tota la raó, no li agrada que li diguem acadèmic) i la Dolors Miquel  (que no s’hi posa per poca cosa). Tots hi érem i hi havia com uns aparellaments creuats: l’impetuositat de la Dolors, amb la serenitat de la Silvie i l’abrandament d’en Jaume amb la calma (aparent) d’en Sanahuja. Tot s’acaba equilibrant. I l’era, era ben plena i tot era gra. Avui ja fa  estona que hem esventat la palla.

Sègol, blat, ordi

regió central de la superfície interna

de la retina,

de color groc.

Semblant a l’ofec.

                                                     (Silvie.Rothkovic)

Ara no

puc parlar,

que tinc la boca plena

de la carn

de la llum,

i per això es dessagna

devora teu.

Mira.

                                                            (Jaume C. Pons Alorda)