recursos humans

paco fanés, un dels motors del pont del petroli,

ravalenc transplantat a badalona, referent històric de la moguda poètica,

un dels primers.

Maduresa amb la ràbia intacta i més incisiu que mai.

Aqui el tenim, amb il·lustracions sonores d'en J. Push.

primer 

No cal demanar perdó per l'espectacle. Sobreviure

té aquestes coses: mossegar el temps sense retòrica,

sentir-se vist i no vist, mirar-se caminar el primer dia

amb el bolquer cagat. El plor de la mare, la soledat del pas.

La llum i el conjur dels semblants en el mateix ball mortal.

Necessitar mentides i estòmac per seguir cremant.

Després, per oblidar-ho tot, cal ser fantasma feliç,

pallasso sense nens, rentar-se el cul cada dia,

desar els ulls a la capsa; escopir la tristesa dels Caïns.

Trencar-me els dits per no acariciar-te.

Mirar derrotes amb el barret posat.

Per sortir il·lès del viatge no cal moure amb desesper la boca.

Cal parlar i potser cridar, cal callar i, de vegades,

pixar-se les mans per desfer el fred.

(i recordant  aquest cas:
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=160202

Muhamad ibn ad-Dib al-Ajami poeta de qatar condemnat a quinze anys de presó:
https://www.youtube.com/watch?v=zdwiKSvHrsc)