joan vigó: més que una veu

 La poètica de joan vigó es consolida, ja no va amb crosses.

Mes enllà de la veu hi ha una  poètica pròpia i

mes enllà de l’anècdota, una poètica que guanya en profunditat, que s’estilitza. Sòbria a estones i a estones desmesurada, ara incorpora  espurnes de rima salpebrada d’humor  i tremendisme.

(hi ha moments de flirteig amb el romanso)

 Tarantino enamorat del “Poblenou” i del paisatge urbanícola, ens llegeix el plànol amb imatges de paisatges deserts de gent però sempre amb els rastres de presència humana ben evidents.

(poesia -inèdita encara- que podem compartir

a la “màfia mental”)

  

La tanda

Quan el silenci obliga la mirada

quan no escoltes

i només esperes el teu torn.

Quan el jo plana amb ales B52

quan no dorms

i només esperes el teu torn.

Quan el mirall és forquilla

quan et mires

i només esperes el teu torn.

Quan les possessions rampoina

quan s’apilen

i només esperes el teu torn.

Quan ningú no fa la llista

quan morir-se

i només esperes el teu torn.

Joan Vigó, 2014