trobador de carreró

EL GÍNJOL, arbre del que s’ha parlat aquests dies, em dona peu per recuperar un poema (o cantata) del protocantautor SALDONI TRUITAFREDA. (Cançons de gresca. Barcelona cap al 1915) El poema és llarg i carregat de tòpics però també és tot un document gastronòmic que descriu amb detall les delicadeses d’una “fontada” d’aquells temps.

LA FONT DEL GÍNJOL

CHOR DE FADRINS

Noies seductores
maques i aixerides
si estéu decidides
per vení a brenar.
A la font del Gínjol
l’aigua es fresca i bona;
per matà l’estona
bé hi podém anar.
-----

Ja la teca tenim preparada
carn rostida i badejo esqueixat,
llangonisses, truites, butifarra
pa de casa i vi del Priorat.
Hi farém també una enciamada
de tomatecs i pebrot vermell
quatre olives i seba ben tendre,
i per postres raim moscatell.
-----
Aném, aném, noies encisadores
aném, aném, cap a brenà a la font
i pel camí, amb rosellins i mores,
coronarém de joia vostra front.
Travessarém per camps i torrenteres,
boscos de pins i alegres matorrals
sentint cantar pinsans i caderneres
veient volar bandades de pardals.
I en sent al fons de la tupida ubaga
el remoreig del aigua ens sorprendrà;
descubrirém la font fresca i gemada
qu’omplena’ls cors de ditxa i benestar.
-------

La tarda es seductora
convida a caminar
aném, noies hermoses,
aném, cap a brenar.
--------

¡Miréu qu’hermós! El sol de mitja tarda
declina suau vers el ponent daurat
a al lluny brumós altiva s’entreguarda
la silueta esbelta del serrat.
Pugém amunt la costa encatifada
de farigola, orenga i romanins
i al arribar al cim de la collada
devallarém triscant boscuria endins.
El ventijol gronxant-se per les serres
dónens dalit besant-nos placentér
i el bàlsam pur després de les arbredes
ómplens els pits de sanitós alé.
Pugém amunt, etc.,etc.
------

Ja’s veu la font del Gínjol
ja som dins la verneda
ja l’aigua corre freda
surtint del rajolí.
Aném, cap a la mina,
seurém sobre la molsa
qu’es fresca verda i dolsa
com el bellut més fí.

Mentrestant que assentadetes
com estol de hermoses fades
descanseu assedegades
de la mina an el entorn,
cantarém una corranda
d’una nina enmalaltida
que tornà de mort a vida
bevent aigua d’eixa font.
----

Gentil pastora
de trenes d’or,
galtes de rosa
i ullets de sol.
Trista suspira
presa d’amor
¡Pena que pena
de pena es mor!
---

Res l’afalaga
res li don goig
com flor marcida
pert la color.
Li’n fuig la vida
com neu qu’es fon
¡Pena que pena
de pena es mor!
---
L’han visitada
sabis doctors,
l’han desauciada
sens remissió,
Remei no’n troben
pel mal d’amor
¡Pena que pena
de pena es mor!
-----
Quan van a dar-li
la extremaunció
corre a sa cambra
gentil pastó,
Porta un got d’aigua
li’n dona un glop
La font del Gínjol
n’es font d’amor.
------
D’aigua tant bona
no’n basta un got
calma la febra
sadolla el cor
-Porta més aigua,
porta, pastor-
La font del Gínjol
n’es font d’amor.
-----
La Pastoreta
va per millor
ja surt de casa,
ja v`a la font,
dolça companya
li’n fa el pastor
La font del Gínjol
n’es font d’amor.
----

Si l’encís de la corranda
ha enardit de joia els cors
are es l’hora de beure aigua,
are es l’hora, omplim els gots.
I si l’aigua fos tan freda
qu’ha de beurers a glop,
no hi fa ré qu’ens geli els llavis
si ens inflama ensems el cor.
----

Si l’aigua per veure
n’es fresca i gemada
també és apropiada
per refrescà el ví.
Per congelar fruita
i esbandir verdura
de tota malura
que pugui tenir.
---

Ja les blanques tovalles
s’han estés al mig del prat
i dels covens i cenalles
suculentes vitualles
pel demunt s’han escampat,
I les noies placenteres
cada escuna amb son galant
com garlanda de poncelles
van a seure fent parelles
al entorn del mantell blanc.
--------

La set apagada
la gana desperta,
estém tots alerta,
el plat a la mà;
El pa i la furquilla,
qu’en vinga de teca!
boi fent xerrameca
tot s’ha de acabar.
---

Les truites daurades;
son ja esquarterades
ja ve l’esqueixat.
¡Au, noies piteres
sigéu les primeres
ompliu-vos el plat.
----
Tot-hom s’espavila
Tot-hom va prenent;
les plates es buiden
amb un santiamén.

I amb la seba i les olives
el tomàtec i el pebrot,
cada plat sembla una toia
que de menjà dona goig.
------

Tothom menja amb gana
devora tothom;
les cares s’animen,
s’alegren els cors.
Del vi fresc que gela
s’omplenen els gots,
els gots per les noies,
pels joves els bots,
¡Miréu com xerriquen
i fan rajar fort!
Xarricant es calmen
les àncies del cor.

Els gots de les noies
qu’enveja que fan
quan a ses boquetes
se’ls van acostant!
Ses boques flairoses
de roses descloses
rublertes d’encant.

Tothom menja amb gana, etc.
---------

Noia qu’als dits captiva
tens una oliva
dóm el pinyol.
Dóm el pinyol que sigui
goig que mitigui
mon greu condol.
Pinyol que en ta boqueta
de mel repleta
s’haurà embrescat.
Serà per mí una joia
Dóne-me’l noia
per pietat.
----------

Si la truita i la esqueixada
han servit de aperitiu
al entrant dém falconada,
¡Apa tots; fem al cap viu
Vingan talls de butifarra
qu’es gustosa i excelent,
llangonissa i carn metxada
qu’es sabrosa i suculent;
i entre gresca i rialletes,
llambregades i amoretes
que en els cors causen flagell,
donguém fi a n’aquesta festa
repartint bona requesta
del dolcíssim moscatell.
--------

¡Oh qu’en sou d’hermoses noies
dins la solitut del bosc!
Oh qu’en sou de seductores
sentadetes prop la font!
Però l’hora es ja avanssada,
pel camí s’ens pot fer fosc,
i per no fer tart a casa
tindrém d’apressà el retorn.
Més avans de la tornada
despedim-nos d’aquest lloc
i per dur-vos ben guardades,
de brasset de dos en dos,
empendrém tots junts la marxa
entonant càntics d’amor.
------

Lloc de delícies
d’on placentera
brolla riallera
la font d’amor.
Al despedir-nos
font venturosa,
d’ància amorosa
bat nostre cor.

¡Visca l’amor!