dijous:

Salve, Lizano

Per fi, la presència i la poesia de Jesús Lizano inundaràn l'espai de l'horiginal, demà dimarts al vespre.

Lizano, amb una obra poètica inmensa i insuficientment coneguda, és un referent per a tots aquells que han seguit la seva aventura literària des dels anys 50 (del s.XX) fins a l'actualitat amb "Lizanote de la acracia"

SALVE, LIZANO

Beneita sigui la mare del Tano,
la moridora pell de Barrabàs,
la mà plena de fe de Sant Tomàs,
i l'obra immensa d'en Jesús Lizano.

La serralada avança xino-xano
i el bosquetà barbut que arriba al mas
porta enciam i préssecs al cabàs
i mira el sol i diu: "Arri tatano!"

Beethoven adormit sobre el piano
l'estel caçant no, Galileu, fugaç,
obres camí, sembla que saps on vas
tot fent la volta al temps, oh nou Elcano...

Senyals de llum d'incendi de vaixells
diuen que sí -a tots els desnivells.

(Enric Casasses)

---------------------------------------------------------

i el dimecres (20,30): Javier Amilibia, amb:
“que pena, que pena que se murió la nena por no darle de esta crema”

i el dijous (21 h.): presentem el llibre de fotopoemes: "UN" de Jordi Llatje (als poemes) amb fotos de Pep Daudé( a les projeccions) i músiques de José Miguel Galera (a la guitarra)

del silenci

Costa-Pau / Rossell / Sanuy / Hac Mor

no moure't no dir

deixar que el temps se t'endugui
com un xuclador
desbocat i famolenc

aigües endins ventre endins


(de les llacunes ermes. pp. 45)


35 tankas (a la seva manera) 35 imatges de silenci. Poesia lenta, per deixar-se amarar serenament. També dolor. I també feina per qui vulgui trobar els referents amagats, els homenatges de l'autor al seu canon personal.

Ideogrames de Benet Rossell complementen les paraules i un epíleg de l'Antoni Clapés i una edició acurada, fan d'aquest llibre un bell objecte.

----------------------------------------------

I per la setmana entrant, tres plats:

de primer, el dimarts 27 : Recitació homenatge a Jesús Lizano

de segon, el dimecres 28 : Recitació de Javier Amilibia

i per postres, el dijous 29: presentació del llibre de fotopoemes "UN" de Jordi Llatje amb fotos de Pep Daudé i Jose Miguel Galera a la guitarra

els límits de la boira

2

als plecs de la pell

el fred dels anys

la besada

vítria de la boira

a les mans

les cendres

acullen

flocs de llunyanes fogueres

Carles M. Sanuy

recita el dimecres 21/3 a les 20,30h. a l'horiginal (ferlandina, 29 bcn)

els poemes del seu llibre

"de les llacunes ermes"

acompanyat de Carles Hac Mor, Benet Rossell i Roger Costa-Pau

------------------------------------------------------------

aforisme del dia:

"La poesia ha de ser el fruit d'un arbre dit por. Una obra poètica s'escriu des del secret"

Vicenç Altaió. El cervell i les venes.

no em mou al crit ni ocell ni flors

"Asta su abuelo" Goya. Caprichos

Balada imprecatoria contra los listos


Ahí pasan los listos.
Siempre de prisa, alertas, husmeando
la más leve oportunidad de poner a prueba
sus talentos, sus mañas,
su destreza al parecer sin límites.
Vienen, van, se reúnen, discuten, parten.
Sonrientes regresan con renovadas fuerzas.
Piensan que han logrado convencer,
tornan a sonreír, nos ponen las manos
sobre los hombros, nos protegen, nos halagan,
despliegan diligentes su abanico de promesas
y de nuevo se esfuman como vinieron,
con su aura de inocencia satisfecha
que los denuncia a leguas.
Jamás aceptarán que a nadie persuadieron.
Porque cruzan por la vida
sin haber visto nada,
sin dudas ni perplejidades.
Su misma certeza los aniquila.
Pero, a su vez, también sus víctimas
suelen olvidarlos, confundirlos en la memoria
con otros listos, sus hermanos,
tan semejantes, tan de prisa siempre,
tratando de ocultar a todas luces
el exiguo torbellino que los alienta
a modo de corazón.
Todo cuidado, toda prudencia,
de nada valen con ellos,
ni vienen a cuento.
Su efímera empresa, al final,
ningún daño logra hacernos.
Los listos, os lo aseguro, son inofensivos.
Es más, cuando me pregunto
adónde irán los listos cuando mueren,
me viene la sospecha de si el limbo
no fue creado también para acogerlos,
sosegarlos y permitirles rumiar,
por una eternidad prescrita desde lo alto,
la fútil madeja de su inocua cuquería.
Ignoremos a los listos y dejémoslos
transitar al margen de nuestros asuntos
y de nuestra natural compasión
a mejores fines destinada.
De los listos no habla el Sermón de la Montaña.
Esta advertencia del Señor debería bastarnos.



Álvaro Mutis
Summa de Maqroll el Gaviero

de les llacunes ermes

Dimecres, 21 de març, a les 20,30, a l'horiginal, presentació del llibre:

"De les llacunes ermes" de Carles M. Sanuy,

amb la participació de Carles Hac Mor, Benet Rossell, Carles M. Sanuy i Roger Costa-Pau.

Carles M. Sanuy poeta i activista embarcat en empreses culturals a Lleida i comarques (totes les demés) autor de:

Història circular. Barcelona: Columna, 1985
Els jardins d'Al Balaqí. Barcelona: Columna, 1997
El vast desert. Barcelona: Ed. Subcutànies, 1991
Ballo in maschera (amb Benet Rossell) Ed, Milenio 1999

ens convoca de nou, ara amb la seva poesia del silenci. Un poemari treballat llargament i del que ja ens n'havia donat alguna mostra en el seu recital a l'horiginal l'octubre del 2004:

dels pous de la por

de les llacunes ermes

tornes

sense que la tènue

claredat d'aquest matí

d'hivern pugui

mai abastar-te

moixic

Moixic és gran. Moixic-Manelic recita amb vehemència, Moixic, poesia en acció, és un espectacle. Ens presenta els poetes de viu en viu. La seva tria, ja és una declaració de principis, de principi a fi (de principis afins) i la seva lectura, una batalla. Ens els diu amb passió: crida, canta, salta i balla (salta amunt i avall, fa un crit pica de mans i en cada vers s’obre de cames) Es tira de l’escala puja-baixa d’en Pujols, Hiparxiològic summmme, fa del recital una lluita que sempre guanya. (per que em recorda Xavier d’Edimburg aquest home?). Per l’Aixarm hi passen Pla (Josep), Pessoa, Celso Emilio Ferreiro, D’Ors, Maragall, Miguel Hernández, Pujols, Foix, Garrigasait... També hi diu poemes seus esclar, i en Vinuesa (Vi i nuesa?) n’hi ha musicat un i ens el canta i sentim coses com aquesta:

Tots dos sabem
que, contra tot pronòstic,
jo sóc la mà
absent damunt el pit,
els llavis que no et besen,
la llengua que no et xuma,
la llet que no t’engendra.

A penes descobrim
en l’ofec del teu budell
un tros de carn encartronat
en el silenci del desig,
un toll de plor ressec llàgrima endins
i el meu record dins teu en el seu nap.

-------------------------------------------------------------------^

Proper episodi: dimecres vinent 21 de març entrem a la primavera amb Carles M. Sanuy presentant llibre: "De les llacunes ermes"

dimecres 14: MOIXIC

El rapsode solsoní MOIXIC, intèrpret de poesia i seguidor de la Religió Científica Catalana, protagonista de nombrosos recitals i espectacles poètics, ha dirigit i interpretat el Ritual de la Religió Universal Catalana fundada per Francesc Pujols, amb la col•laboració de Roger Mas, Quimi Portet, Pau Riba, Joan Vinuesa, Oriol Tramvia, Xavier Guitó i Enric Casasses, entre d'altres el febrer de 2006.......i:

recitarà aquest dimecres 14 de març (horiginal, ferlandina 29 bcn, 20,30h) el seu poemari: AIXARM

i no cal dir que tothom hi és convidat!

al-Mutamid

( Dona amb lloro. Gustave COURBET)

Heus ací un dels poemes que es van sentir el dimecres passat en la veu d'Andreu Subirats:

Una versió d‘al-Mutamid (s.XI)
poeta i últim rei de la Taifa de Sevilla, que morí a l'exili a Agmat)



Quantes nits delint-me vaig passar

amb la de vernals natges i ampla cintura.

Com blanques espases i negra llança,

lo teu abraç , com un meandre del riu,

en la nit me guerxava, i la teua mirada,

també el teu coll, eren una música

de la que no em podia desprendre.

I et vas despullar… i vas ser llavors

una flor a punt d’esclat, oculta,

absent dels meus sentits, propera

en lo pensament. T’adoro i t’acullo

planyent i plorant com qui no vol més.

Me vas ben prendre com les sagetes,

vas trobar en mi la facilitat del manso,

anhelo tenir-te cada moment perquè

així el meu desig ho vol.

No em demanis res quan la distància

sigue llarga, esclava Igtimat,

vaig ser company d’allò generós,

amant del perdó, senyor també

de les ànimes i els esperits.

----------------------------------------------------------------

RECORDATORI: el dimecres MOIXIC recitant AIXARM (a l'horiginal, 20,30h)

foix/oriflama

Un document: Revista Oriflama núm 68. gener 1968
S’inicia una secció de literatura catalana titulada “gent de lletres” i ho fa amb mestre Foix. Semblança, i resum de respostes. Signa la nota de presentació un tal M.M.P. i afegeix aquest poema en un requadre:

TOT N'ÉS PLE

Quantes roselles al prat de la vila
Tot n'és ple
...i quants ocells que fan ombra a l'ermita
Tot n'és ple
Quantes estrelles quan l'agost s'apaga
Tot n'és ple
Quantes fonts fresques pel camí dels masos
Tot n'és ple
Quants aiguamorts a la ciutat captiva
Tot n'és ple
Quanta fruita d'olor darrere el claustre
Tot n'és ple
Quants capellans que cavalquen la moto
Tot n'és ple
Quants cotxes parquejats a les placetes
Tot n'és ple
Quants caminants amb la cama enguixada
Tot n'és ple
Quants avions que passen sobre casa
Tot n'és ple
Quantes gavines amb claror d'exili
Tot n'és ple
Quantes vellardes amb carbó a les celles
Tot n'és ple
Quantes senyores que ensenyen les cuixes
Tot n'és ple
Quantes noies vestides de nuesa
Tot n'és ple
Quants forasters amb els ventres polsosos
Tot n'és ple
Quants clubs de nit amb barbuts greixinosos
Tot n'és ple
Quantes donzelles que ploren, a l'alba
Tot n'és ple
Quants anuncis taurins plantats als arbres
Tot n'és ple
Quanta gent trista per la carretera
Tot n'és ple
Quantes antenes de TV en els àtics
Tot n'és ple
Quantes coses per dir que tothom calla
Tot n'és ple
Quantes ulleres fosques per no veure-hi
Tot n'és ple
Quants cardenals pintats a les revistes
Tot n'és ple
...i quantes meretrius a l'altra plana
Tot n'és ple
Quants pisos nous pels drapers i els grimpaires
Tot n'és ple
Quantes parelles sense clos ni teula
Tot n'és ple
Quants ulls enamorats darrere els vidres
Tot n'és ple
Quants cors gements al fosc de la brossalla
Tot n'és ple
Quants vinaters que es venen trull i vinyes
Tot n'és ple
Quants pagerols que es venen la pineda
Tot n'és ple
Quants grapalluts que es venen les muntanyes
Tot n'és ple
Quanta foscor amb tants d'ocells de presa
Tot n'és ple
Quants pobles afollats pels arquitectes
Tot n'és ple
Quantes platges amb fressa de garatges
Tot n'és ple
Quants pescadors amb lliureia de patge
Tot n'és ple
Quants peixos morts vençuts per la vellesa
Tot n'és ple
Quants catalans vestits a la flamenca
Tot n'és ple
Quants botiflers amb carota de jutge
Tot n'és ple
Quants estendards airejats per les pluges
Tot n'és ple
Quants balladors fent verema a les pistes
Tot n'és ple
Quanta aigua clara als ulls de la veïna
Tot n'és ple
Quanta flor roja al braç de l'estrangera
Tot n'és ple
Quanta herba negra al cor de la ignorada
Tot n'és ple
Quants homenets amb aire de femella
Tot n'és ple
Quants homenots que escriuen el que els paguen
Tot n'és ple
Quants homes francs amb la boca tapada
Tot n'és ple
Quants homenassos morts sense llegenda
Tot n'és ple
Quantes cases obertes als sapastres
Tot n'és ple
Quantes portes tancades als poetes
Tot n'és ple
Quants saberuts que no llegeixen gaire
Tot n'és ple
Quants elefants sagrats que no llegeixen re
Tot n'és ple

-------------------------------------------------------------------------------

Lecturalia
Màrius Serra, a la seva secció del programa d’en Bassas (els matins de Catalunya Ràdio) ha parlat de nosaltres. No som amics del soroll però tampoc de la falsa modestia, de manera que quan un crack com en Màrius ens tira floretes, ens n’alegrem i ens en fem ressó i ho compartim amb tots els que de setmana en setmana, feu possible aquest espai (una mica secret com diu MS). Gràcies Màrius per aquest premi tan merescut...

Es pot escoltar aquí entrant a l'apartat "escolta-ho" / lecturàlia 08/03/2007.
La cosa és cap al minut 12.
(perdoneu que no hagi sabut fer un enllaç més operatiu)

lo tortosí

Andreu Subirats 7 de març del 2007 (afoto: JPU)

Recital de poetes àrabs: erudició i sensibilitat (a l'espera d'un poema...)

-----------------------------------------------

Mentrestant, la secció d'aforismes presenta avui:

DICHOS DE LUDER de Julio Ramón Ribeyro.

94-Literatura es impostura -dice Luder- . Por algo riman.

6-Le preguntan a Luder por que no escribe novelas

- Porque soy un corredor de distancias cortas. Si corro maraton me expongo a llegar al estadio cuando el publico se haya ido.

11-Nunca he sido insultado , ni perseguido, ni agredido, ni encarcelado, nidesterrado - dice Luder- debo en consecuencia ser un miserable.

17-Le reprochan a Luder separarse de una amiga que lo atormenta.

- No puedo. A fuerza de padecerlo nuestro infierno personal se nos vuelve imprescindible.

28- Estoy preocupado -dice Luder - He leido que nuestro nuevo presidente no fuma, ni bebe ni juega ni enamora

- ¿Y que?

- Me espantaria ser gobernado por un hombre que haya ganado un premio de virtud.

--------------------------

i el dimecres vinent a l'horinal, MOIXIC presenta: AIXARM

andreu subirats

A.S. en acció el 2004

Andreu Subirats, (Tortosa 1968) Poeta, ebrenc; un dels tres de la primera fornada de la col·lecció ALABATRE amb el poemari “L’ull entorn”

Ha donat a conèixer els seus poemes en nombrosos recitals.

Avui no ens dirà " la del conill" ni exaltarà el bou (què sap lo bou del patiment de l'altre!) ni ens parlarà del "Manolito". Avui ens ve a presentar el seu recull de poetes àrabs de diferents èpoques .

Avui potser comença a rodar un recital llargament projectat....

M'aturo aquí al senillar de la ribera,

a l'ombra del lledoner.

Un vol de flamencs me regala el dia.

Lo fred passaré a la panxa del bou,

lo cel de l'estiu al ras del defora,

l'aiguatge del tardet serà l'herba del mos del diable

i quan migren los agrons tornaran

los cels rojos de l'esplet.

Avui dimecres 7 de març, a l'horiginal a les 20,30

-------------------------------------------------------------------------------------------------

(Avui no hi ha aforisme, avui hi ha un diàleg de l'obra teatral "El bon policia" de Santiago Rusiñol)

TIBERI.-Mengi una mica de verdura. Nosaltres no mengem més que verdura.

JOSEP.-Nosaltres tampoc.

AURELIA.- Que també són vegetarians?

JOSEP.-No, senyora. Som pobres!

alabatrencs

festival d'alabatrencs i els seus còmplices al complert /ea* fa recompte de la situació/resumen de lo publicado / tres títols més de les edicions heroiques / s’anuncien novetats i continuïtat / felicitacions i llarga vida!
els presentadors s'hi llueixen / els poetes també / en Garriga despotrica tendrament d’un llibre que li agrada i aprofita per fer-se el tremendu despotricant del Carner / en Romera s’inventa la generació son-goku i fa al.lusions irreverents /Busquets cita Cocteau /Todó ens assabenta d’una errada i mos fa un embolic amb los parèntesis / la Silvie es disculpa pel retard / L’Urpinell el més veterà i el més “en poeta” ens fa un recital amanit amb músiques selectes i poemes dedicats / felictacions /l'any que ve hi tornarem, hi tornarem..hi tornarem..

---------------------------------------------------------------------

ES FA SABER, que aquest dimecres dia 7 l'Andreu Subirats (l'alabatrenc de "L'ull entorn") ens recitarà la seva selecció de poetes àrabs (horiginal 20,30)

pèl-capellans en acció

a punt de levitar

amb fils d'oblit cus la memòria: la sargidora cega....

-------------------------------------------------------------------------------------------

aforisme del dia: "cal parlar sempre de nosaltres mateixos; si no, correm el perill que ho facin els altres" (Abel Cutillas: Viure mata)

pre-visió de la setmana: dimecres a l'Horiginal, Andreu Subirats recita poetes àrabs.

blai bonet / gabriel ferrater

Els amics de Pèl Capell fa temps que ho reclamen: volem Blai!

Doncs aquí va una mica de Blai. Transcrivim un bonic fragment on es parla de Ferrater:

“Hi ha màrtirs que, en lloc de pujar als altars, en baixen. Ningú no els veu morir. Quan els troben al llit, ja són freds. La notícia que els diaris en donen diu més o manco tan poques coses reals, indicatives, com les que sovint un carnet d’identitat sobre l’individu que el duu dins la cartera: sexo:varón; estado: casado, soltero, etcètera, i resulta que, un pic després d’un altre, el propietari del carnet agonitza vint-i-quatre hores cada dia, perquè sent que no és res de tot el que el carnet diu.
A Barcelona, durant deu anys, he estat veïnat d’en Gabriel Ferrater, al barri més residencial de la ciutat, el carrer Benedicto Mateo, entre Sarrià i Pedralbes. A quaranta metres dels balcons amb veles plegables i moltes flors del pis de can Ferrater, hi havia tres pins tan alts com els edificis de pisos i tan antics com Sarrià, una placeta on es veia la terra vermella, verdor de tot d’arbres i arbustos, dos tobogans que, de dia, servien per als al.lots de Sarrià i, al vespre, de part dels ocells que ensumaven la matinada, als qui vivíem al col.legi major, ens servia per provar de tornar a ser al.lotells. Teníem vint-i-uns quants anys i, després de treballar tot el dia, jugàvem a tota llet, més nens que mai.
El sereno ens era amic ferm, nomia Rogelio i ens anava sempre a ajut:

una matinada, devers les tres, em pegà per fer un discurs des del balcó de la residència. Just havia començat a dir: “Españoles todos, la verticalidad de nuestros sindicatos...”, els veïnats van protestar en pijama, i el senyor Rogelio em defensà tot dient que jo li havia demanat permís, i que jo era un jove que just disposava d’aquella hora per a fer “pràctiques”, i vejam, ben mirat, aquests joves són els futurs ministres, “los hombres del mañana, otra, otra, otra”, com en un teatre amb cantant, i vaig acabar fent una paròdia de Bécquer, que diuen que deia:
“Hoy el azul del cielo es más celeste.
Hoy le nacen alondras a mis pies,
Hoy la he visto, ¡pero era con otro!
‘Me cago en diez!”

Hi hagué com un èxit. Després sortí el sol. Alt, esblanqueït, afuat, una cama a Jerusalem, una cama a la mar de Cuba, unes ulleres de muntura negra, que tenien totes les diòptries menys una, lent, hiperbòlic, calat foc, alegre, escorxat, amb gràcia per donar i per vendre, atupat de naixença, científic, cuc, en Gabriel Ferrater entrava a La Gota de Oro, que era el bar del veïnat. S’aferrava pel meu coll, pel coll d’en Salvador Clotas, que era d’Andorra, pel coll d’en Guillem Oliver, que era de Palma i encara no duia la barba d’ara ni sabia quan li’n sortiria. S’asseia a la nostra taula. El vèiem que començava a ser feliç. Necessitava un amic. Com que en Clotas, però, en Guillem Oliver, jo, érem molts, bevia una ginebra fins a una altra, una altra fins a quinze, i, a poc a poc, aconseguia que tots els amics li fossin just un. Llavors començava a profetitzar. Travelava de paraula en paraula. Queia de morros damunt la pròpia veu:
-He vist Grècia, he vist Grècia. Encara existeixen coses reals, Blaiet. En punt de migdia, he vist una dona que es gratava el cony. Això és real. Una dona que es grata el cony enmig del carrer! Aquesta és la Grècia que sempre havia somiat!
-Un senyor que se’ls grata està més vist que les monarquies i l’Orfeó Català.
-I que ho diguis, Blaiet.
I l’amo de La Gota de Oro, la bodega, “ara mateix, senyor Ferrater”, abocava la primera tassonada de foc a l’escriptor més ferest, més lúcid, més honest, més apassionat, més fred, més calent, més pur, més barrinat, de Catalunya, “una altra ginebra”, “senyor Ferrater, sí”. Després de deu copes, en Gabriel parlava amb rigor d’Ausiàs March, de tal i tal vers que tenia tals i tals variants en tal i tal edició de tal i tal segle. Prop de les dotze del vespre, s’aixecava, “una altra ginebra, Perico”, i no se la bevia. La tenia estreta dins una mà. Se l’enduia per travessar de cap a ca seva. Abans d’obrir la porta de La Gota de Oro, es girava cap a nosaltres. Amb un moviment del cap, ferestament esblanqueït, assenyalava el tassó:
- Això és el meu bastonet, nois.
Tenia, total, quaranta anys i sortia de cap al seu estudi, on traduïa obres alemanyes fins que la claror trencava el dia. Vivia així, i era un jove de casa rica. L’amor fa els àngels així: a punta de ganivet, a destralades. L’amor es divideix en dues races: l’amor enamorat, i l’amor sindicat. El terme mitjà no existeix. El terme mitjà és la hipocresia, la regla de tres...
En Gabriel Ferrater bevía per recordar, per poder recordar molt, tot, i per augmentar d’intensitat. Un matí a La Gota de Oro, on jo havia baixat a desdejunar una mica tard, em digué, un dia en una farmàcia, un día en una altra, a fi que no sospitessin, anava comprant mínimes dosis de cianur per a tenir-ne a bastament el dia que complís els cinquanta anys.... I, des d’aquell dia dels quaranta anys, començà a escriure els primers poemes de la seva vida. No començà a escriure fins que ho decidí, i quan, un matí el trobaren al llit, amb el cap dins una bossa de plàstic fermada sota la barra, ja havia fet tota l’obra que feia creure en ell;

Blai Bonet. La mirada. (Diari Segon) Ed. Pòrtic 1975

pèl capell i alabatre

aquesta setmana ració doble:

el dimecres 28: la tropa de Pèl Capell treu punta a MMM, presentant la revista 268

Pèl Capell treu punta a MMM (Maria Mercè Marçal).
Espectacle musical-poètic-ecumènic de tall engrescador.
A l'Horiginal (Plaça del MACBA) dia 28 de febrer a les 20:30.

Presentarà Martí Sales.

el dijous 1 de març:

Alabatre us convida al recital de presentació dels poemaris:

Helicòpter de Silvie Rothkovic
Los fòssils (al ras) de Joan Todó
Naips Nous de Lluís Urpinell

Heus ací alguns deures de la setmana.
Si en voleu més, podeu mirar al link d'INFOKOOL aquí al costat...

aforismats!

Mentre faig el sopar redacto mentalment el post brillant, genial, enginyós, meravellós, estupendu que penjaré al cap d’una estona per comentar la vetllada dels aforismes. Als pocs minuts l’he oblidat completament. No em rendeixo; m’engiponaré unes notes disfressades d’urgència.

1- Rusiñol presentat per l'editor de l’Avenç. Rusiñol dit per Casasses, espigolant els més atractius d’entre els dos-cents del llibre, amb comentaris sucosos i referències a altres aforistes. Casasses precís i eficaç com sempre. Destacar la lucidesa de Rusiñol quan al darrer mal pensament, ens recorda que totes aquestes màximes es podien haver escrit perfectament en sentit contrari.

2- En Jordi Quer diserta i ens il.lustra doctament, seriosament, sobre l’aforística i l’humorisme català, una mica marginat de la Literatura. Hi estem d’acord: el sarcasme com a lubricant, el sarcasme com a resistència, el sarcasme com a laxant contra el restrenyiment dels Estats paternalistes (jo ja m’entenc). Es nota que en Jordi s’ho ha treballat i se sent implicat en la cosa.

3- A camí seguit, en Cutillas desdramatitza la situació disparant-li un parell d’aforismes-torpede, amb tot lo cariño del món, això sí, i es llença a declamar amb convicció la seva selecció . Son aforismes valents, descarats i implacables. Prometem publicar-ne alguns a peu de post d’ara endavant.
(Un d’ells que es refereix a l’Holocaust, ha desfermat una certa polèmica. Curiosos, seguir aquest fil)
4-S’acaba la funció. Ha estat curt però potent. Els aforismes ja ho tenen això.

5-Ens visita en “Quim de l’Octubre”. El lletraferit que fa bons vins (artesans i honestos) amb la gent de SETZEVINS, Celler vinícola d’Espolla. Mirarem que l’Octubre ens segeuixi acompanyant tot l’any. Llarga vida i via fora amb la llei seca!

6- Avui, tot i ser dimecres de cendra, la sala plena: Barça 0 – Horinal jogó bonito

7- Afora fa fresca.

Aforisme: frase sentenciosa que es declama quan hom es als afores. (no confondre amb l'anforisme que és el renec dels terrissaires quan els hi surt una ànfora guerxa)

Saforismes: pensaments que se l’hi van acudir al Francesc Gelonch en un poble de la comarca de La Safor (sic)

com que acaben aforismats, escuro el calaix dels aforismes preferits:

Un que he sentit ahir mateix: l’aforisme és el xupito del pensament

Un altre, atribuit a diversos autors però sobretot a Jean Cocteau:

"Ho aconseguiren perquè no sabien que era impossible"

i un d’en J.T.:

"Tothom és poeta mentre no (es posi a escriure i) es demostri lo contrari"

i per acabar un del Cutillas. Definitiu:
"El necròfil mai no deixa insatisfeta la parella"

recitar el pensament

Recitar el pensament
(horiginal, Ferlandina 29 bcn. dimecres 21, 21 h)

Rusiñol per Casasses / Cutillas per Cutillas

Santiago Rusiñol: Màximes i mals pensaments (L'Avenç)

Els que cerquen la veritat mereixen el càstig de trobar-la.

Abel Cutillas: Viure mata (segona edició) Editorial Fonoll

Presentaran: Jordi Quer per l'editorial Fonoll i Josep M. Muñoz per l'Avenç

--------------------------------------------------------------------

quatre apunts urgents

1:clapettes day

2: Una altra baixa: Genís Cano. Els que el van conèixer en parlen: aquí, aquí i aquí

3: el dimecres 21 a l'Horiginal:

Recitar el pensament
Rusiñol per Casasses Cutillas per Cutillas

1.Presentació del llibre "Viure Mata" a
càrrec del representant de Fonoll.

2.Recital d’Abel Cutillas.

3.Presentació del llibre de Rusiñol "Màximes i mals pensaments", a
càrrec del representant de l’Avenç.

4.Recital de Rusiñol a càrrec de Casasses.

4: un aforisme d'un crak dels aforismes:

Fanático, adj. Dícese del que obstinada y ardorosamente sostiene una opinión que no es la nuestra.

(Ambrose Bierce. El diccionario del diablo. 1911)

en to, do!

En to todó hem sentit "los fòssils" amb el gust afegit de sentir algú que no renuncia al seu "parlar"
No en podiem triar una altra mostra:

SÓC ASPRE D'UNGLES, espillós de núvols,
feroç de balmes i silenci boig.
Duc flors a l'hora balba, duc pedaços
i descosits
que es busquen
en el més tèrbol airecel.
M'emporta el temps la cara,
porto desitjos cardinals
als braços.
Sóc aspre, mut, cormull de tenebrós
fer d'altri, de sinistre equivocar-se
i errabundeig per l'animal ciutat.
He desertat de les imatges:
sóc invisible, entotsolat, furtiu.
Dins l'hora que em respira
m'hi sento viu, ben viu.


Contrapunt: Max Besora. En volem més. Senyor Max, el món ha de conéixer els seus mantra-poemes abans de l'apocalipsi!
(aspirem a penjar un seu blues en aquesta paradeta...algún dia)