En to todó hem sentit "los fòssils" amb el gust afegit de sentir algú que no renuncia al seu "parlar"
No en podiem triar una altra mostra:
SÓC ASPRE D'UNGLES, espillós de núvols,
feroç de balmes i silenci boig.
Duc flors a l'hora balba, duc pedaços
i descosits
que es busquen
en el més tèrbol airecel.
M'emporta el temps la cara,
porto desitjos cardinals
als braços.
Sóc aspre, mut, cormull de tenebrós
fer d'altri, de sinistre equivocar-se
i errabundeig per l'animal ciutat.
He desertat de les imatges:
sóc invisible, entotsolat, furtiu.
Dins l'hora que em respira
m'hi sento viu, ben viu.
Contrapunt: Max Besora. En volem més. Senyor Max, el món ha de conéixer els seus mantra-poemes abans de l'apocalipsi!
(aspirem a penjar un seu blues en aquesta paradeta...algún dia)
dijous, de febrer 15, 2007
en to, do!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada