blai bonet / gabriel ferrater

Els amics de Pèl Capell fa temps que ho reclamen: volem Blai!

Doncs aquí va una mica de Blai. Transcrivim un bonic fragment on es parla de Ferrater:

“Hi ha màrtirs que, en lloc de pujar als altars, en baixen. Ningú no els veu morir. Quan els troben al llit, ja són freds. La notícia que els diaris en donen diu més o manco tan poques coses reals, indicatives, com les que sovint un carnet d’identitat sobre l’individu que el duu dins la cartera: sexo:varón; estado: casado, soltero, etcètera, i resulta que, un pic després d’un altre, el propietari del carnet agonitza vint-i-quatre hores cada dia, perquè sent que no és res de tot el que el carnet diu.
A Barcelona, durant deu anys, he estat veïnat d’en Gabriel Ferrater, al barri més residencial de la ciutat, el carrer Benedicto Mateo, entre Sarrià i Pedralbes. A quaranta metres dels balcons amb veles plegables i moltes flors del pis de can Ferrater, hi havia tres pins tan alts com els edificis de pisos i tan antics com Sarrià, una placeta on es veia la terra vermella, verdor de tot d’arbres i arbustos, dos tobogans que, de dia, servien per als al.lots de Sarrià i, al vespre, de part dels ocells que ensumaven la matinada, als qui vivíem al col.legi major, ens servia per provar de tornar a ser al.lotells. Teníem vint-i-uns quants anys i, després de treballar tot el dia, jugàvem a tota llet, més nens que mai.
El sereno ens era amic ferm, nomia Rogelio i ens anava sempre a ajut:

una matinada, devers les tres, em pegà per fer un discurs des del balcó de la residència. Just havia començat a dir: “Españoles todos, la verticalidad de nuestros sindicatos...”, els veïnats van protestar en pijama, i el senyor Rogelio em defensà tot dient que jo li havia demanat permís, i que jo era un jove que just disposava d’aquella hora per a fer “pràctiques”, i vejam, ben mirat, aquests joves són els futurs ministres, “los hombres del mañana, otra, otra, otra”, com en un teatre amb cantant, i vaig acabar fent una paròdia de Bécquer, que diuen que deia:
“Hoy el azul del cielo es más celeste.
Hoy le nacen alondras a mis pies,
Hoy la he visto, ¡pero era con otro!
‘Me cago en diez!”

Hi hagué com un èxit. Després sortí el sol. Alt, esblanqueït, afuat, una cama a Jerusalem, una cama a la mar de Cuba, unes ulleres de muntura negra, que tenien totes les diòptries menys una, lent, hiperbòlic, calat foc, alegre, escorxat, amb gràcia per donar i per vendre, atupat de naixença, científic, cuc, en Gabriel Ferrater entrava a La Gota de Oro, que era el bar del veïnat. S’aferrava pel meu coll, pel coll d’en Salvador Clotas, que era d’Andorra, pel coll d’en Guillem Oliver, que era de Palma i encara no duia la barba d’ara ni sabia quan li’n sortiria. S’asseia a la nostra taula. El vèiem que començava a ser feliç. Necessitava un amic. Com que en Clotas, però, en Guillem Oliver, jo, érem molts, bevia una ginebra fins a una altra, una altra fins a quinze, i, a poc a poc, aconseguia que tots els amics li fossin just un. Llavors començava a profetitzar. Travelava de paraula en paraula. Queia de morros damunt la pròpia veu:
-He vist Grècia, he vist Grècia. Encara existeixen coses reals, Blaiet. En punt de migdia, he vist una dona que es gratava el cony. Això és real. Una dona que es grata el cony enmig del carrer! Aquesta és la Grècia que sempre havia somiat!
-Un senyor que se’ls grata està més vist que les monarquies i l’Orfeó Català.
-I que ho diguis, Blaiet.
I l’amo de La Gota de Oro, la bodega, “ara mateix, senyor Ferrater”, abocava la primera tassonada de foc a l’escriptor més ferest, més lúcid, més honest, més apassionat, més fred, més calent, més pur, més barrinat, de Catalunya, “una altra ginebra”, “senyor Ferrater, sí”. Després de deu copes, en Gabriel parlava amb rigor d’Ausiàs March, de tal i tal vers que tenia tals i tals variants en tal i tal edició de tal i tal segle. Prop de les dotze del vespre, s’aixecava, “una altra ginebra, Perico”, i no se la bevia. La tenia estreta dins una mà. Se l’enduia per travessar de cap a ca seva. Abans d’obrir la porta de La Gota de Oro, es girava cap a nosaltres. Amb un moviment del cap, ferestament esblanqueït, assenyalava el tassó:
- Això és el meu bastonet, nois.
Tenia, total, quaranta anys i sortia de cap al seu estudi, on traduïa obres alemanyes fins que la claror trencava el dia. Vivia així, i era un jove de casa rica. L’amor fa els àngels així: a punta de ganivet, a destralades. L’amor es divideix en dues races: l’amor enamorat, i l’amor sindicat. El terme mitjà no existeix. El terme mitjà és la hipocresia, la regla de tres...
En Gabriel Ferrater bevía per recordar, per poder recordar molt, tot, i per augmentar d’intensitat. Un matí a La Gota de Oro, on jo havia baixat a desdejunar una mica tard, em digué, un dia en una farmàcia, un día en una altra, a fi que no sospitessin, anava comprant mínimes dosis de cianur per a tenir-ne a bastament el dia que complís els cinquanta anys.... I, des d’aquell dia dels quaranta anys, començà a escriure els primers poemes de la seva vida. No començà a escriure fins que ho decidí, i quan, un matí el trobaren al llit, amb el cap dins una bossa de plàstic fermada sota la barra, ja havia fet tota l’obra que feia creure en ell;

Blai Bonet. La mirada. (Diari Segon) Ed. Pòrtic 1975