NOVA CANÇÓ DEL DESEMBRE CONGELAT
El desembre congelat
confós
se retira;
l’apaivaga la ciutat
que,
de lluny, admira,
on el cel és amorós,
la muntanya fa redós
i
enjoien l’onada
llums
de la vesprada.
Barcelona,
gran casal,
flor
de Catalunya,
el desembre no et fa mal:
somriu
i s’allunya.
Diu:-Gebrada no et duré,
que hi ha encara en el roser,
al
cim de les branques,
rams
de roses blanques.
Malaurat
qui et faci tort
i
foll qui t’oblida;
tens de festa i de conhort
l’ànima
reblida;
l’ombra fosca de l’esglai
pervinguda a ton espai
es
fa clara i fina,
somriu
i declina.
Hi
ha al carrer més amagat
cants
de cadernera;
hi ha un nou pol·len del passat
en
la polseguera;
riu sant Jordi el paladí
i, entre tosses de jardí,
un
broll d’aigua clara
diu:
“Avant!” i “Encara!”
Cada
noia té promès
i
du violetes;
son esguard és tot encès
de
les amoretes,
És daurada la ciutat.
Del desembre el vent gelat
confós
se retira,
dolç com una lira.
Josep Carner
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada