a Itaca voy, de romeria

Espectacular acollida a  Daniel Mata a l’horiginal, com havia de ser, amb la sensibilitat i entusiasme que ens caracteritza, amb la catedral de la poesia a petar de fidels  que, tot i no conèixer gaire el cantautor-poeta sevillà, van acudir-hi amb la garantia que pagava la pena fer l’esforç per tal de sentir en directe el recital de “en el callejón del gato” amb peces d’aquest treball i de l’anterior. “tiempo estimado”  i aproximar-se a altres formes de dir i de fer el fet poètic.

Daniel Mata, en acústic i sense banda ens ofereix  un recital de cançons potents, directes, nues, sense maquillatge, un recital de proximitat per on desfilen els poemes de Miguel Hernández, Pedro Salinas, Juan Ramón Jiménez, Luis Cernuda, Jardiel i també els propis, tot amb musicacions sovint festives, sempre lluny de qualsevol rastre de pedanteria i/o sensibleria.

L’humor (a itaca voy, de romeria; cuatro puntos me dejaron cardenales...) amara  tota la seva obra, però no li priva de tractar els temes socials i les preocupacions quotidianes com ara en la “rumba precaria”(una odisea es, llegar a fin de mes) una forma planera d’expressar  un neguit que afecta a tants i tants conciutadans.

Un recital rodó que ens hauria agradat poder compartir amb més gent. Però les limitacions són les que són  i no hi podem

fer més.