poemes Herbert 4

Seguim amb els deures: més poemes de Z. Herbert en traducció de Stefano M. Cingolani.

Avui el senyor Cogito:

El Senyor Cogito observa la seva cara al mirall

Qui va escriure les nostres cares segurament la verola
signant la seva “o” amb una ploma estilogràfica
però de qui he agafat la papada
de quin golut si tota la meva ànima
aspirava a l’ascesi per què mai els ulls
són encaixats tan propers si era ell i no pas jo
qui escrutava entre els matolls la incursió dels Veneds
les orelles massa enfora dues petxines de pell
certament heretades d’un avantpassat que les allargava a l’eco
d’un seguici de mamuts retrunyint en la pradera

el front no massa alt pensa molt poc
– dones or terra no fer-se tirar del cavall –
el príncep pensava per ells i el vent els portava per la via
laceraven les muralles amb els dits i de sobte amb un crit
queien en el buit per a tornar dins meu

i jo que he comprat a les galeries d’art
blanquets mixtures ungüents
pomades per ennoblir-se
he aplicat als ulls el marbre verd del Veronese
he friccionat les orelles amb Mozart
he perfeccionat els narius amb l’aroma de llibres antics

davant del mirall hi ha la cara heretada
sac en què fermenten velles carns
concupiscències i pecats medievals
la fam i la por paleolítiques
el fruit cau al costat de l’arbre
el cos és enganxat a la cadena de l’espècie

                  és així que vaig perdre el desafiament amb la meva cara




El Senyor Cogito medita sobre el sofriment


Totes les temptatives d’allunyar
l’així anomenat calze amarg –
amb la reflexió
el compromís frenètic en favor dels gats abandonats
els exercicis de respiració
la religió –
han fracassat

cal acceptar
doblegar plàcidament el cap
no tòrcer-se les mans
fer recurs al sofriment amb mesura i dolçor
com a una pròtesi
sense pudor fals
però també sense orgull inútil

no onejar el monyó
damunt del cap dels altres
no picar amb el bastó blanc
a les finestres dels sadolls

beure l’extracte d’herbes amargues
però no fins al final
deixar-ne sàviament
algun glop per l’esdevenidor

acceptar
i al mateix temps
distingir a dins nostre
i possiblement
transformar la matèria del sofriment
en quelcom o algú

jugar
amb ell
òbviament
jugar-hi

fer bromes amb ell
amb gran precaució
com amb un nen malalt
per arrencar al final
amb jocs ximples
un subtil
somrís