La sequoia
Torres gòtiques d’agulles de pi a la vall del riu
no pas lluny de Mount Tamalpais on matí i nit
la boira és espessa com la ràbia i l’ímpetu de l’oceà
en aquesta reserva de gegants mostren la secció
d’un arbre tió courenc de l’Occident
amb venes exageradament regulars com a cercles damunt l’aigua
i algú pèrfid hi ha gravat les dates de la història humana
a un polze del centre del tronc l’incendi
de la llunyana Roma sota Neró
al mig la batalla de Hastings l’expedició nocturna dels drakars
el pànic dels anglosaxons la mort del desafortunat Harold
és narrada amb un compàs
i finalment just al litoral de l’escorça
el desembarcament dels Aliats a Normandia
el Tàcit d’aquest arbre era un geòmetra no coneixia adjectius
no coneixia la sintaxi que expressa el terror
no coneixia cap paraula
per això comptava sumant els anys i els segles com per a dir que no existeix
res més que naixement i mort res tan sols naixement i mort
i a l’interior la polpa cruent de la sequoia
El Senyor Cogito conta la temptació de Spinoza
Baruch Spinoza d’Amsterdam
va sentir el desig d’arribar fins a Déu
molent a les golfes
les lents
va estripar de sobte el vel
i es va trobar cara a cara
va parlar llargament
(i mentre parlava
es delectaven
la seva ment i la seva ànima)
posava preguntes
sobre la naturalesa humana
– Déu s’acariciava distret la barba
– el va interrogar sobre la causa primera
– Déu mirava l’infinit
– el va interrogar sobre la causa última
– Déu es turmentava els dits
s’esclaria la veu
quan Spinoza va callar
Déu li va dir
– parles bé Baruch
m’agrada el teu llatí geomètric
i també la sintaxi límpida
la simetria de les argumentacions
parlem però
de les Coses Vertaderament
Grans
– mira les teves mans
ferides i tremolenques
– et fas malbé els ulls
en la foscor
– et nodreixes malament
vas mal vestit
– compra’t una casa nova
perdona als miralls venecians
de repetir la superfície
– perdona les flors entre els cabells
– la cançó del borratxo
– cuida les entrades
com el teu col•lega Cartesi
– sigas llest
com Erasme
– dedica un tractat
a Lluís XIV
que no el llegirà
– calma
la fúria racional
farà caure els trons
i ennegrir els estels
– pensa
en una dona
que et doni un fill
– veus Baruch
estem parlant de Coses Grans
– vull ser estimat
pels incultes i els violents
són els únics
que de debò em desitgen
ara el vel baixa
Spinoza es queda sol
no veu el núvol d’or
la llum en l’altura
veu l’obscuritat
sent el cruixir de les escales
passes que baixen avall
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada