Sentint l'in-vers de la Companyia Poètica.Música i paraula que es potencien amb contundència,
una altra forma d'empeltar llenguatges
que ens fan arribar el vers-verisme del ver vers
a cop de "jazzband",
melodia de baix,
veus de dalt
i
la trompeta oculta
d'en Max Sordina
( i visita-sorpresa d'en Maiakovski en versió horiginal, resposta ucrainesa, proper adveniment de Dovlatov, moguda massiva de les "A manta" el dimecres vinent, propostes diverses, un pensament de caos controlat, algunes cares noves i l'escalfor de les de sempre.
Croquetes i cacaolat amb palleta.
Estupenda nit horinalera típica. Gràcies a tots!)
Entrades
1 comentari:
I què vol que li digui? En arribar i topar-me amb la bataca, vaig témer per les orelles, però la visió de les escombretes m'escampà les mosques, que no les moscovites finals -s'adonà de la importància de la recitació de memòria en la segona Katiuska? El cert, què vol que li digui?, és que la nota jazzística fou tan agradable fins al punt que no li podria dir qui portava la sordina: la trompeta o les noies, la veu de les quals vaig ometre a favor del baix i dels contratemps de caixa. Què vol que li digui? És el que té, acompanyar la poesia amb audiovisuals: la veu, o guanya o perd; difícil arribar a la compenetració plena. I dels poemes, què vol que li digui?, urbans i enyorívols, compte enrere d'uns aniversaris amorosos un xic tristois, però què vol que li digui?, ja era el que el ritme reclamava.
Però no em faci cas, que no tinc criteri
Publica un comentari a l'entrada