xavier panadès: replay

el passat octubre en X. Panadès (& the Cat) va fer a l'horiginal la primera actuació de la seva mini-gira per terres catalanes. Ara, sempre a cavall de la polèmica, ens tramet les seves reflexions en forma de manifest. Tal i com l'hem rebut el publiquem. No ens veiem amb cor d'afegir-hi ni una paraula:

La Gira del Zoorealisme

“La facultat d’establir relacions i de sintetitzar-les és filla de la maduresa del pensament” Francesc Pujols

Onze anys després de combinar rapsòdies en català arreu del món, per primera vegada vaig aterrar a l’Horiginal del carrer Ferlandina de Barcelona, una terra on entenen el que gemego. Entre angles, places, artistes, i humans de tots els colors, a l’interior del recinte va ser grata la presència de diversos poetes com el Pau Riba o l’Enric Cassases, que només coneixia d’il·lusions mediàtiques i llibres de contracorrents. La gira de tardor de finals d’octubre va significar un reeiximent emocional, que ha fet espetegar sentiments profunds, atrapats des de la infantesa de la nostra curta cultura democràtica. De fet, l’entenc com a un happening esglaonat i sense rumb, però guiada per l’interacció d’emocions i sacseigs entre el públic desterrat i l’emigrant artista català.

Tanmateix els nous catalans ens abraçaven al final dels concerts, després de dedicar una cançó als nois avorrits que “apallissen emigrants als transports públics, quan funcionen”. Com els autèntics ...... ells marxaven indignats, creuant la cara cap un cantó o l’altre, perquè quan estan de gresca ningú els hauria d’emprenyar amb les deficiències socials i personals del país.

Als carrers de Barcelona, el català és com el Nou Camp, una relíquia turística. De fet la cara perplexa del policia municipal quan s’adona que els músics que expulsava de les Rambles aquella tarda per tocar il·legalment cantaven en català; delata la descendència de la nostra cultura popular, el decreixement etern de la nostra subsistència?

La fallida com a cultura popular, sempre és paral·lela al començament d’una crisi econòmica. De fet els signes ja neden entre nosaltres. Els productes de primera necessitat pugen de preu bestialment, a l’hora que els nivells d’educació a Catalunya són els més baixos de l’estat espanyol i d’Europa.

Conseqüentment, no és d’estranyar que en una societat de llibertats menors, els que s’ho poden permetre (com els governants del país), enviïn els seus fills a escoles estrangeres. Ni que la cultura catalana fos una minoria al seu propi territori.

Aquesta situació actual és producte de la ceguesa voluntària dels catalans, per preservar la “societat de benestar”. Un paradís, consumista, virtual i postís, on els problemes socials són contes diluïts en el gaudiment personal.

Som tan cecs que no ens adonem que la nostra cultura segueix en perill d’extinció. Els signes són evidents: en deu quioscs de poblacions vallesanes i de Barcelona ciutat, no vaig poder comprar cap llibre en català. Només hi havia còpies del codi Da Vinci, seriosament un gran clàssic de la literatura americana traduït al català.

Des del punt de vista econòmic Catalunya és arriada pels emigrants, encara que feudalitzada per una crosta de famílies funcionàries. Els catalans viuen en una perduda concepció única en el món. Els miralls mediàtics, pagats amb els nostres impostos, presenten el nou model social, el més avançat del món, no basat en el realisme o en el surrealisme, però sí en el ZOOREALISME!

Xavier Panadès, rapsode català resident a Bristol (UK)