divendres, de novembre 19, 2010

al/Nin Gú





al recital de al/Nin Gú hi va venir el/Tot Hom,
per assitir al neixement d'un còctel poètic-musical d'alta densitat.
Les paraules d'Anna i Cèlia i el diàleg sorprenent d'en Robbie Perry amb les plantes:
hem vist les primeres passes d'una criatura que sens dubte
creixerà i farà un llarg camí,


i les pre-diccions fins a nadal:

dimecres 24 de novembre: 1857 poesia musicada amb Joan Adrover i....
dimecres 1 de desembre: el Llop Ferotge, super activistes literaris de Girona
dijous 9 de desembre: Guimerà+Blancallum Vidal
dimecres 15 : més alabatres!
dijous 16: la Fundació Joan Ponç presenta un nou llibre
dimecres 22:

diumenge, de novembre 14, 2010

ajornat el recital de Jaume Conesa

el recital d'en Jaume Conesa,
per motius tècnics, l'haurem de deixar per més endavant.
Ja anirem informant.






aquesta setmana sessió doble:
el dijous 18 a les 20,30 com sempre,
presentem "Pati interior"
el primer i esperat poemari d'en Jaume Conesa!

dissabte, de novembre 13, 2010

anna aguilar amat + cèlia sànchez-mústich +robbie perry



Dues de les veus amb més potència expressiva del panorama actual de la poesia catalana uneixen forces. Serà la sessió prèvia d’un futur espectacle conjunt.


Micropoemes i eslògans, poemes a l'estil clàssic i proses satíriques al voltant del ser-no-ser. Un espectacle en tres parts amb intervenció musical de Robbie Perry (Irlanda) i els seus instruments inventats entre cada part.

el dimecres 17 a les 20,30 a l'horiginal


poeta, implicada en tota casta d’aventures literàries, impulsora de quark poesia,
de les quàntiques, d’antologies diverses, aules, recitals i festes majors.
l’hem vist i sentit sovint en aquesta casa des dels primers temps,
com a poeta i com a pont entre escriptures de llocs i parles diverses.

Premi de poesia Vicent Andrés Estellés (2010): On no sabem.
recitant per primera vegada a l'horiginal,
la seva obra,  aplega poesia, novel·la, narrativa breu i narrativa de no ficció,
codirigeix la  Festa de la Poesia a Sitges.

i les músiques de

divendres, de novembre 12, 2010

benvolgut Serguei,





amb una llarga i sentida epístola. l'editor (abans conegut com a artista abans conegut), la intrusa (si, la dels llibres amb mosca) presenta el segon títol del que algun dia podria ser la Gran Enciclopèdia Dovlàtov. Descobrim un Jordi Puntí "dovlatòfil" i "dovlatòleg" que amb una narració impecable, encomana el seu fervor.
Gaudim de la música de "la maleta" en rus en la veu de la Xènia i finalment en català en la veu del Francesc Gelonch (proclamat "laveucatalanadedovlàtov")  en la traducció de Miquel Cabal.
El vodka, la maleta i alguna rara conjunció astral, desfermen ambient de celebració i eufòria. Nit de festival laBreu-horinal. El "carritu" de labreu s'alleugereix. Obrim la maleta...


Pre-visions:
dimecres 17: recital Anna Aguilar Amat & Cèlia Sánchez-Mustich
dijous 18: Presentem l'esperat primer poemari de Jaume Conesa
dimecres 24: Joan Adrover i la seva troupe presenten :"1857"
dimecres 1/12: presentem el col.lectiu gironí :"El llop ferotge"
dimecres 8: recital sorpresa

dimecres, de novembre 10, 2010

dovlàtov:la maleta



i unes altres maletes (d'Eduardo Urculo) 


divendres, de novembre 05, 2010

Alekséi Tsvetkov




A.Tsvetkov, les seves poesies, en rus i anglès,
acompanyades de la traducció al castellà
(a càrrec de José Ma.Domingo i Eva Crego).
i intervenció musical del guitarrista Evgueni Ivànov.
Presentats per Margarida Ponsatí


(Alekséi Tsvetkov (1947) és escriptor, traductor i periodista.
D’estudiant formà part del grup no oficial de poetes «L’hora de Moscou».
El 1975 fou arrestat i expulsat de Moscou i aquell mateix any emigrà als EUA, on viu d’aleshores ençà.
És autor de prosa i d’una extensa obra poètica (“L’estat del son”, “L’Edèn”, “Bestiari”,
“Shakespeare descansa”, “El vent constant”, “Conte a la nit”, entre d’altres).
La seva obra poètica es distingeix per un estil depurat, amb abundància de digressions liricofilosòfiques.
Pel que fa a la seva prosa, pren com a mestres Vladimir Nabókov i Saixa Sokolov.
L’any 2007 fou guardonat amb el premi literari “Andrei Beli”. )




Altres actes de la seva gira:
Dijous 4 de novembre, a la 13h, a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona (UB) se celebrarà una trobada amb el poeta. Amb traducció al català. (aula 0.2 de l’Edifici Josep Carner). El mateix dia 4 de novembre, a les 19h, a la Sala d’actes de l’Escola Oficial d’Idiomes-Drassanes (EOI-BD), el poeta donarà una conferència amb el títol “Les tres últimes dècades del s.XX a Rússia”. Amb traducció al català.


Dijous, 11 de novembre, a les 20’30h. Recital i trobada amb el poeta a la Galeria ArtHostal. (c/Basses de Sant Pere, 10). En rus. Entrada: 3 € Socis d’ARCA: gratuït.

i un poema:
El profesor particular

tenian en el piso un asfixiante olor a sopa
a veces tirando a boquerón frito
este estúpido osito de peluche está dejado de la mano de dios
a pesar de que desde niño fue un judío como los demás

y yo siguiendo el llamamiento materno
aunque hubiese preferido otra distracción
mascaba con él en la infancia el chicle del álgebra
ora sumando ora restando

él no venció el bache del álgebra
y se dejó caer por la escuela nocturna
con pestazo de los boquerones que olian de maravilla
a mis espaldas cuando me iba

se convirtió en un indeseable y recogia colillas
se juntó con unos chorizos junto al quiosco
pero entre los judíos no hay chorizos
ya que aquello no es las vegas adiós

después tuvieron una pelea en el dique
la banda lo delató sin dudar
pero al cabo de un año salió y de cáncer
en seis semanas murió tenía veintidós

ahora lo veo en sueños y entre nosotros
el agua corre inagotable
es triste ser feliz de vez en cuando
como si fuese por cuenta de otro

y si levanto una mirada al pasado
a la empañada ventana con geranios
de nuevo está todo el olor y comprendo
que como profesor particular soy una mierda.



--------------------------------------------------------------------------------

diumenge, d’octubre 31, 2010

Mollerussa - Chiapas


(posats a importar tradicions, trobem més propera, atractiva i viva la del "dia de muertos" mexicà que el "halloween" que ens envaeix cada cop més des dels grans magatzems i els mitjans "globalitzadors")

Aquest any, aprofitem l'altar u "ofrenda" per a reivindicar la figura del pintor
 Jusep Torres Campalans
i la de l'escriptor Max Aub, el seu "biógraf".

Segons Aub, Torres Campalans va nèixer "el 2 de septiembre de 1886, en Mollerusa, tal como allí constaba en los registros de la parroquia de San Esteban, que fueron quemados en 1936. Jean Cassou me dio el dato; constaba en el folio 17 del tomo correspondiente a ese año. Sus padres fueron Genaro Torres Moll y Vicenta Campalans Jofre. Eran de un pueblo cercano: Bellpuig; fueron a Mollerusa a trabajar en una fàbrica de aguardiente, de cierto nombre. Mollerusa es pueblo de la provincia de Lérida, peró de la diócesis de Vich; allí en el seminario, estudió Jusep, quinto hijo de una prole de dieciseis.”

Resumint, la trajectòria de JTC seria: Mollerussa-Seminari de Vic-Girona-Barcelona (on coneix Picasso)-Girona-París (fugint per no anar a l'exèrcit) i finalment el 1914 va a parar a Mèxic (San Juan Chamulas) per tal de desaparèixer sense deixar cap mena de rastre després de destruir la seva obra pictòrica.
Però, Jusep Torres, en la seva etapa parisenca, sempre aprop del seu amic Picasso, esdevé una figura important en l'àmbit de les avantguardes, amb la seva pintura i també amb el seu pensament radicalment anti-acadèmic i innovador, arribant a influir decissivament en naixement del cubisme però sempre pintant i investigant per convicció, sense buscar cap mena de notorietat.
 Anàrquic, apassionat, escèptic, escarneix els qui treballen en recerca de l'èxit.
També pacifista, fins al punt que en veure els inicis del que serà la guerra del 14, decideix abandonar-ho tot, decebut de l'art i de la humanitat que es lliura a la destrucció. Aconsegueix arribar a Mèxic on en la remota regió de Chiapas, troba una nova vida entre els indis chamulas
("De 1914 a 1934 permanece en la finca cafetalera Hamburgo de "unos alemanes". En ese entonces en la región cafetalera del Soconusco..".)
El 1955 es trobarà per atzar amb Max Aub amb qui manté unes converses que motivaran l'escriptor per la posterior recerca de dades i fer-ne la biografia...





Max Aub Mohrenwitz


(París, 2 de juny de 1903 – Ciudad de México, 22 de juliol de 1972)


El seu pare era d’origen alemany i la seva mare d’origen francès. Ambdós jueus.


El pare venedor o viatjant de bijuteria, era a València en esclatar la primera Guerra (1914) no pot tornar a França per ser alemany i tota la familia es trasllada a València. (11 anys). Es posa a treballar com a viatjant de bijuteria com el seu pare. Viatja molt per tot Espanya, especialment per Catalunya. Resideix temporades a Barcelona (1922).


A partir de 1922, i durant catorze anys, recorre Catalunya, vivint a Barcelona quatre mesos a l’any, on asisteix a tertúlies com la de López Picó, Salvat Papasseit, Esclasans, i la de Gasch. Parla l’alemany, el francès, el castellà, el català i el valencià. Participa de la vida literària. El 1923 es trasllada a Madrid. El 1928 ingressa al PSOE.


Es dedica al teatre d’avantguarda i dirigeix el grup teatral El Búho, i a la narrativa (1934, Luis Alvarez Petreña, novel.la)


El 1936 en començar la guerra i essent ja un escriptor conegut, és enviat a París amb la legació diplomàtica de la República, com a agregat cultural, lloc des del que va intervenir en la gestió del Pabelló de la República a la Exposició Universal de 1937, encarregant entre altres coses, a Picasso el mural que va ser finalment el Guernika, i desplegant una gran activitat propagandistica per la causa republicana.


A l’agost del 1937, de retorn a Espanya, es nomenat secretari del Consejo Nacional del Teatro i de l’estiu del 1928 fins al final de la guerra, treballa amb André Malraux en la realització del film Sierra de Teruel (Basat en “L’espoir” del propi Malraux)


El 1939 s’exilia a París on acaba la pelicula i escriu.


El 1940 és detingut com a comunista i passa per diferents camps fins a arribar al de Djelfa a Argèlia. Finalment el 1942 consegueix sortir en direcció a Mèxic, on residirà fins a la seva mort, desplegant una gran activitat cultural i literària i exercint una gran influència.


Al 1969 visita Espanya de nou, cosa que li produeix un fort desengany, en veure com s’avia arrasat tot alló pel que ell havia lluitat.


(El 1955, Aub va a San Cristóbal Lascasas a pronunciar una conferència. Casualment, hi assisteix un personatge singular: Jusep Torres Campalans, amb qui conversa llargament. La descoberta d'aquest personatge el motiva per a la recerca de dades entre artistes coneguts seus. Apareix un dietari amb reflexions sobre la vida i l'art posteriorment anomenat "El cuaderno Verde" Finalment n'escriu la biografia publicada el 1958 i fins i tot organitza un parell d'exposicions a Mèxic i Nova York, amb obres de JTC recuperades per un anglès, crític d'art .)
 


L'obra de Max Aub -que ell considera una novel.la- sobre aquest "mollerussenc universal" el posiciona com un dels grans autors que han fet de la "impostura" un brillant exercici de creació literària.

Finalment deixem aquí una proposta:
Seria una magnífica continuació d'aquesta aventura literària, magistral combinació d'ironia i interacció entre realitat i ficció, que la vila de Mollerussa portés a terme alguna mena de reconeixement a Torres Campalans i a Max Aub, com a personalitats ilustres que la situen com a referent de primera fila del món cultural i literari... Queda dit.

divendres, d’octubre 29, 2010

un regal d'en Tomàs Arias

un altre article espectacular, llegit a l'Horiginal però que no és al llibre:

Destrucció creativa


L’economista austríac Joseph Schumpeter va popularitzar al 1942 el concepte de destrucció creativa, per descriure l’inevitable procés de transformació que acompanya les innovacions en el món capitalista.

Schumpeter va ser ministre d’economia d’Àustria al 1919 i professor a Harvard, i a l’any 1943 va predir la desfeta del capitalisme en mans dels intel•lectuals. Segons Schumpeter l’essència del capitalisme hauria de ser el dinamisme i no l’equilibri estàtic; i el principal protagonista caldria que fos l’empresari emprenedor, arriscat i innovador, i no el burgès conservador i reaccionari. Però això és difícil que ho entenguin les noves generacions educades en famílies de mentalitat proletària.

Per exemple, la meva filla de disset anys es queixa que no té mai diners, perquè tot el que guanya s’ho gasta en estalviar, i és clar, no li queda res per ella, pobra. El que guanya donant classes un dia a la setmana, o el que li donen les iaies de tant en tant, o el que es treu fent de recepcionista a l’escola el dia que hi ha reunió de pares, tot, ho ingressa immediatament a la guardiola, cosa que la fa immensament feliç. Però jo li dic que no està bé, que ha de reinvertir una part del seus guanys en equipament (bolígrafs i llibretes) i en les pròpies despeses que genera la seva activitat econòmica, com ara la targeta del bus que necessita per anar a donar classe. Però diu que no, que aquestes despeses les he de continuar assumint jo, com he fet sempre, i llavors li parlo de la destrucció creativa de Schumpeter, i ella em diu que si no li vull pagar l’autobús que ho digui clar, i jo li dic que d’acord, que seguiré assumint el transport, amb la condició que col•labori més en les feines de casa (segons les teories marxistes del repartiment del treball) i ella em diu que d’acord, però que ara necessita 50€ perquè se li ha acabat la crema hidratant, i jo li dic que a mi em sembla que ja n’està prou d’hidratada, i que 50€ per una crema és molta pasta, i ella em diu que això és el preu de les cremes barates, les bones valen el doble. Llavors, i segons la teoria del caos exponencial, que demostra que com més temps passi discutint amb la meva filla més pasta li hauré de donar, decideixo destruir no gens creativament aquesta discussió. Li dono 60€ i me’n vaig a rentar els plats, convençut d’haver evitat una catàstrofe major.



Tomàs Arias

tarias@uoc.edu



una hora més a canÀrias,

 L'editor, Jaume Huch
 Matthew Tree
 Max Besora
 Eduard Carmona
 Anna Aguilar Amat
i l'autor.

avui l’H és canÀrias,
 amb Papers de diari i tot l’acompanyament que hi pertoca: editor, presentador, autor, paradeta i amics i còmplices, decidits a degustar les delicadeses llibertines, llibertàries, lliures i desacomplexades que ha destil·lat en Tomàs. 
(arti-columnistes patillerus: que n’aprenguin!)

Els papers de diari en general són, ja ho sabem de múltiples vides i utilitats com ens recorda l’editor Jaume Huch; d’embolicar entrepans fins a protegir el terra fregat de poc.
Aquests papers Arials en canvi, els hem d’indultar dels destins servils i els hem de conservar i tenir-los ben aprop com a estimulant (legal i encara sense recepta!) i per a recuperar el senderi quan s’ens enterboleixi lo pensament.
 (oju! que no son papers d autoajuda: aquests fan pensar!)

paulo, poeta, paulista, pont,



Paulo Ferraz, d’entrada ens passeja per la poesia brasilera, amb parades a Machado de Assis, Joäo Cabral de Mello (que visqué a Barcelona on fou gran impulsor de les avantguardes en contacte amb Brossa, Ponç i el Dau al Set), Manuel Bandeira, Drummond de Andrade i altres, en català tots ells.

A la segona part, obra pròpia, amb versions catalanes fetes per i amb en Pedrals.
Paulo Ferraz, coneixedor de la poesia i la llengua catalana, un altre pont entre joves poetes d’aquí i de més enllà, enceta una presència  que sabem important duradora i fecunda.

En tenim proves: els videos d'en Santi Borrell:
http://poesiasantib.blogspot.com/2010/10/paulo-ferraz-poeta-de-brasil.html

divendres, d’octubre 22, 2010

aude: els seus llibres




quatre moments de la recitació del grup AUDE,
Bernat Feliu llegeix "El acto"
i Jose Icaria "Malestar en el Paraíso"

aude, ens ha presentat una part de la seva activitat múltiple; la seva poesia materialitzada en els seus llibres.
un recital que inicia una certa "normalitat" en el cicle nostre, lluny de les multituds dels dos primers dies
i contraprogramant la futboleria com sempre...

i la setmana entrant 2 perles:
el dimecres: el poeta brasiler paulo ferraz,
i el dijous. l'ària d'en tomàs presentant els papers de diari!

dilluns, d’octubre 18, 2010

el grup AUDE

El grup Aude
és un col•lectiu format a Barcelona l’any 2008 amb l’objectiu de promocionar l’obra dels artistes que el conformen (Bernat Feliu, José Icaria, Leo Bert et altri).

Presentaran a l’Horiginal els llibres que publiquen sota el segell del mateix nom, Aude, segona persona singular de l’imperatiu del verb llatí “audere”: tingues coratge!



El grup Aude és part de la vida poètica activa de la ciutat, nucli de les nostres preocupacions com a escaparata, laboratori i obrador del batec de les muses a la ciutat com tal I com cal.


dissabte, d’octubre 16, 2010

fam de Villon

a l'horiginal feia temps que haviem intentat programar la presentació
d'aquesta obra magna i magnífica de l'Andreu Subirats.
 No ha pogut ser fins ara, arran de la seva publicació per part de LaBreu edicions.
Un títol cridat a ser l'estrella de la col.lecció Alabatre.
La gentada que ens va colapsar el dimecres per sentir Villon en les veus de la Pepa Arenós, Annie Bats, Enric Casasses, Jordi Vintró  i sobretot el traductor Andreu Subirats, així ho fa creure.
Devoció per Villon, el gran perdulari de vida accidentada que amb les seves balades,ens deixa un testament d'una bellesa descarnada i sovint sarcàstica que aquesta edició íntegra
(amb les balades en argot, inèdites en català) posa d'actualitat.
Gran feina la d'en Sito, amb un rigor només possible des de la passió.
 Gran recital -amb la guitarra de Diego Burián al costat- el que hem viscut
 "en aquest bordell on vivim junts"

dilluns, d’octubre 11, 2010

arriben les balades



Res no m'és segur sinó la cosa incerta,
Res no m'és obscur tret d'allò evident,
Cap dubte tinc, només la cosa certa;
I em prenc la ciència com un accident.
Ho guanyo tot i acabo perdent,
De bon matí, dic: "bon vespre!";
Arrossegant-me per terra tinc por de caure;
Ho tinc tot i no tinc res,
Espero herència sense ser hereu,
Ben rebut i rebutjat per tothom.

F.Villon
Balada (del concurs de Blois; de les contradiccions)
Traducció d'Andreu Subirats
Alabatre 23  Labreu edicions

diumenge, d’octubre 10, 2010

tot el fred que s'acosta


un disc "de culte", esmentat a la festa del dimecres passat;
(més informació si passeu pel blog de l'autor)

ressons

La vanguardia, diumenge 10-10-2010

i encara més ressons a can vilaweb
amb video i tot!

divendres, d’octubre 08, 2010

joia

 Pedrals dirigint-se als gentils
 El joc de l'Oriol Comas
Presència d'excepció: Miquel Àngel Tena

Ho haviem de fer: tornar tot i que encara amb reserves, (que no està tot ben lligat encara)
tornar per a recuperar la nostra normalitat que molta gent estava esperant.
Recomençar i configurar una nova trajectòria.

Recomençar amb l'acte més viu de tots els del centenari de Màrius Torres (molèstia apart)
protagonitzat per un munt de joves de totes les edats:

Oriol Izquierdo
Josep Pedrals
Francesc Garriga
Laura López
Blancallum Vidal
Josep Miquel Servià
Toni Gol
Xavier Garcia
Enric Casasses
Mireia Vidal-Conte
Mireia Calafell
Andreu Subirats
Tomàs Arias
Maga Despistada
Jaume C. Pons
Joan Tomàs M.
Sebastià Alzamora
Enric Soria
Lluís Calvo
Miquel Angel Tena
Stefano Cingolani
Eduard Carmona
Joan Adrover
Oriol Comas
Lluís Roda
Vinyet Panyella
Marçal Font
Marc Romera
Ester Andorrà
Nú Miret
Joan Duran
Joan Vigó
Bet Boloix
Pau Gener Galín
Màrius Serra
Xavier Grasset
Daniel Busquets
Txema Martínez
Carles M. Sanuy
Carles Andreu
Andryi Antonovskyi
Montse Costas
Francesc Bombí-Vilaseca
Margarita Prats
Jordi Pàmias
Quim Courbet
David Casadellà
Ricard Cordoncillo
Rosa Marbà
Editorial Alfazeta
David Figueres
(llistat provisional, segur que em deixo gent......)

dissabte, d’octubre 02, 2010

els versos volaran



EL COMBAT DELS POETES

"Què esperes, esperit distès igual que un arc?"
                                             Joan Sales, Amarint

Poetes, com l'arquer que es dreça d'entre els morts
i, tibant el seu arc, encara espera vèncer,
en el combat obscur per la nostra remença
tibem els nostres arcs amb un suprem esforç.

Sagitaris damnats, la nostra ànima tensa
dobleguem. És la corda dolorosa que es torç
i paga, sota els dits implacables i forts,
el vol de les sagetes amb la seva sofrença.

Com més dur serà el braç i més potent el puny,
els àgils projectils arribaran més lluny
i serà més daurat el vi de la victòria.

I del nostre esperit, distès igual que un arc,
els versos volaran amb un impuls tan llarg
que es perdran en el cel inútil de la glòria.


Els poemes
el dimecres 6 d'octubre a l'horiginal
 en un (altre) acte commemoratiu del centenari del seu naixement
amb la col·laboració de la Institució de les lletres Catalanes

Durant l'acte es presentarà el llibre Màrius Torres tradueix (Alfazeta),
un volum on veuen la llum per primer cop totes les
de clàssics que va fer Màrius Torres durant la seva estada al sanatori.

dilluns, de setembre 27, 2010

ara si?


Gran Festa Màrius Torres!


Serà una festa perquè comencem una nova etapa, igual però diferent, perquè ens reinventem sempre al voltant de la poesia, ara en  un entorn més llibresc, perquè ens tornarem a trobar amb amics i coneguts amb el desig d'una trajectòria menys accidentada que la del curs passat....

Celebrarem la represa de les activitats a la nostra sala de sempre bo i commemorant el centenari del poeta Màrius Torres (commemoració que compta amb la col•laboració de la Institució de les Lletres Catalanes), membre del nostre Parnàs particular.

Serà una nit plena de sorpreses!

Aprofitarem per fer la presentació mundial de “Màrius Torres tradueix” (Alfazeta), un volum on veuen la llum per primer cop totes les traduccions de clàssics que va fer Màrius Torres durant la seva estada al sanatori.

Així tornen, doncs, les grans bacanals poètiques d’homenatge als autors fetitxe dels horinalistes (com férem amb Estellés, Blai Bonet, etc.). Marca de la casa.


Les fastuoses pre-visions d'octubre:dimecres 13: Villon/Subirats/LaBreu
dimecres 20: Grup Aude
dimecres 27: Paulo Ferraz

diumenge, de setembre 19, 2010

aviat, lectura de màrius torres


el 6 d'octubre a l'horiginal...

dijous, de juliol 15, 2010

Nogueras Oller a l'Atlàntida


Heus ací els 2 únics poemes de Nogueras Oller que hem pogut trobar a la revista “L’atlàntida”


(Revista quinzenal cultural publicada a Barcelona; a partir de núm. 29 de 15 de juliol de 1897 canvia la seva periodicitat a setmanal. Presenta diversos canvis en el subtítol: a partir de núm. 29 de 15 de juliol de 1897 és "revista literària"; posteriorment, a la 2a època serà "revista catalana setmanal il•lustrada".
Dirigida la 1a època per Jacint Verdaguer, Marian Escriu, Ferran Agulló etc., i la 2a època per Jacint Capella, tinguè com a col•laboradors: C. Bosch de la Trinxeria, M. Folch i Torres, A. Mestres, etc. i com a il•lustradors: J. Berga i Boada, A. de Riquer, etc. )
Font: ARCA (Arxiu de revistes catalanes antigues)

El primer, al número de l’1 de Febrer del 1898 PÀG. 37 (als 18 anyets):

Pel passeig amunt y avall
jo hi anava al morí el dia.
Ab la tristesa del cor
agonitzava ma vida.

Se moría d’anyorar,
d’está al mon sens companyia,
qu’es molt trist el viurer sol
pel que tingué dolça amiga.

Pel passeig amunt y avall
jo hi explayava ma vista:
Ab calma un cotxe dels morts
al cementir s’encamina.

Vareig parar-me y al mort
fins enveja li tenia:
--¡Ditxós de tú, li vaig dir
Si has passat a mellor vida!

Rafel NOGUERAS Y OLLER

i el segon, al número de 22 d’abril del 1899:

La música
Al bon amich En Manel Vilardell y Sanz

Tot era solitut; la llum del dia
fugia enllá, fugia,
rient per l’espay blau que s’enfosquia,
y la boyra baixava
i per sobre’ls sembrats se restrejava
besantme suaument,
aixís, tal com el vent
que’m besa y fuig corrent.

Y les campanes del voltant resaven
y los aucells cantaven
conmoguts per la pena de la nit.
Ni una estrella surtía
tot era fosch, la terra ja dormia
i jo perdut, caminava entenebrit.

Semblava un orb, anaba a la perduda
¡quantas plantes ploraven sot mos peus!
Anyorava una ma franca y volguda
que’m guiés á trobar els amichs meus.
A n’als meus, que allá al lluny tal volta reyen
al goig de la ciutat
que no’ls faltava llum que hi veyen
sentats arrán del foch de l’amistat.

Llavors vaig pensá ab tú que dia y nit
vius sempre entenebrit
que palpes y no trobes més que fosca
que’t besa i que s’enrosca
dintre tos ulls per dalshi un dols desmay,
que no’t deixa jamay!..
que t’estima, que’t vol, com m’estimava
com me vol cada nit
quan m’adormo, quan vetlla l’esperit.

Vaig pensá en tú. Mes tart sentí un lament
que va enternir mon cor, molt dolçament
era atmónich sublim, anyoradís.
¡Musich del paradís
del paradís del ayre, qu¡es lo palau del sol!
¡Ton cant oh rossinyol,
que n’es de bo sentirlo en mitj la fosca
quan besantnos s’enrosca
á dintre’ls ulls, criant l’anyorament!
Quan l’home no més sent
qu’es bo sentir la música divina!
¿No es vritat que’t complau
que’t fa oblidá’l cel blau,
que t’alça l’esperit y que t’anima?

Rafel NOGUERAS Y OLLER

dimecres, de juliol 14, 2010

Nogueras Oller, més apunts



Seguim amb Nogueras Oller i rellegint el treball de Tomàs Garcés, (Prosa Completa II, Columna, 1991. p.255 “Amb Nogueras Oller, del pamflet a l’idil•li”) reafirmem la idea del Nogueras dual, que “de l’idil•li passa al pamflet i del pamflet a l’idil•li” (idea que Garcés manlleva de J.F. Ràfols) El poeta treballa simultàniament dos aspectes aparentment oposats. O potser no tant? Nogueras el tenebrós, Nogueras dels idil.lis, dos cares d’una sola moneda?

Em sembla que si en Nogueras Oller, ha passat la prova del temps, ha estat precisament per l’obra pamfletària –Les Tenebroses i els Poti-Poti- i no pas pels seus idil.lis.

La seva presència soterrada ha perviscut fins ara, ja sigui per la “Oda num.2 a Barcelona” (Garcés apunta que el propi Maragall s’hi hauria pogut inspirar al fer la seva) ja sigui pel seu poema “Una essa” considerat el primer caligrama (poema tipogràfic, diria jo) precursor dels de Salvat, Junoy i fins i tot Apollinaire o Marinetti, el cert es que el seu nom va apareixent en tot estudi del Modernisme, (Pla, Raventós, de Sucre, Tasis, Ràfols, Aulet, Garcés, Marfay, Castellanos)

Tal i com ha explicat a bastament el gran filòsof modern George Lucas, la força obscura, la part obscura de la força, és poderosa. En aquest cas, el Nogueras bo, el Jedi Nogueras, l’autèntic, el lluminós, és el de “Les tenebroses”, i els Romansos “Poti-Poti”, que de tant en tant, es deixa endur per la part fosca i publica coses carrinclones, i ensucrades, (vegeu els poemes que publica a “Atlàntida”, “Catalunya Artística” i “Joventut”) que per si soles l’haurien condemnat amb raó a passar com un entre tants.

Hi ha també un Nogueras precursor: el Nogueras abrandat, purista, moralista, es manifesta intransigent en un parell de temes encara d’actualitat: els toros i el fum.

Descobrim un Nogueras antitaurí i un Nogueras antifumadors. ( Hi hagué una certa polèmica quan es va inaugurar la plaça de “Las Arenas”)

I si volem podem trobar un Nogueras “Verd” també: hi ha tota una línia de treball on es mostra fascinat per tot lo rural, la natura i el paisatge, compartida amb la resta d’escriptors modernistes, això sí.

I evidentment, la seva gran “desaparició” de l’escena literària, ens condueix directament a un Nogueras-Bartleby “ avant Vila-Matas....

dissabte, de juliol 10, 2010

Nogueras Oller, apunt cronològic


unes quantes dades, de moment:

1880- naixement

1896-“Una cosa que passa”. / Pessa bilingüe en un acte y en vers original de Rafel N. Oller / Estrenada en lo teatre del "Instituto Salesiano" de Hostafranchs lo día 22 de Novembre de 1896 1898

Revista La Talia catalana

Revista L’atlàntida (1896-1900)

1898 Publica “Una cosa que passa” / Barcelona / Biblioteca de "La Talia Catalana" / Carrer del Pí, número 16 /

1896-1898 El Rovell de l’ou – Il Tiberio

1899-1900 Dibuixat per Picasso als Quatre gats

1901: El pas de la mort (novel.la breu, premiada,)

Decandiment (ca. 1900), lletra de Rafael Nogueras (musica de Narcisa Freixas)

Somriu amor (ca. 1900), lletra de Rafael Nogueras

Col•laboracions a la revista “Joventut” (1901-1906)

Col•laboracions a “Catalunya Artística” (1901-1905)

1905- Les Tenebroses

1906- Romansos Poti-Poti

1907 Rodamón obra lírica en dos actes i cinc quadres, text de Rafael Nogueras i Oller i música de Narcisa Freixas (comprèn la peça Ballet, dansa popular catalana) 27

1909 Viaje á través del mundo gramatical : aventuras maravillosas, instructivas y emocianantes

Barcelona : Antonio J. Bastinos, 1909

Alfabeto ilustrado

Barcelona : Establecimiento Editorial de Antonio J. Bastinos, 1909

1915 La Cruz del camino y otras narraciones i La pecat mortal (narracions)

1916 La archiduquesa i Rayo de luna (Sarsueles)

1918 Ciutat endins (versió prosificada de Les Tenebroses)

[Barcelona : Impr. Ràfols], [1918?]

1926 mor la seva dona: Antonieta Llanas Ribot (26-10)

1949 mor el 7 d’abril als 69 anys

divendres, de juliol 02, 2010

Rafel Nogueras Oller (II)

Les tenebroses a l'horiginal el 29 de juny del 2010

Nogueras Oller, més apunts: 
Ja n’hem parlat i és notori que el personatge ens fascina. Ja ho diuen, potser no és un gran poeta, ell mateix en parla a Les tenebroses quan afirma renunciar a les belles formes buides i fàcils de perpetrar per qualsevol aprenent. Ell va més enllà, a Nogueras Oller li importa el contingut, ell és un moralista i vol transmetre el seu pensament a la societat per tal de denunciar les seves xacres i mirar de fer-la canviar.

Certament, Rafel Nogueras degué ser un personatge potent en el panorama cultural del Modernisme (una Barcelona petita on tothom es coneixia)  La seva presència als Quatre Gats devia ser habitual i carismàtica, com mostren els dibuixos d’un jovenissim Picasso; i quan gratem una mica en els estudis de l’època, en Nogueras sempre surt a la llista. D’altra banda, la publicació de “Les Tenebroses” devia fer una forta impressió fins al punt que malgrat no figurar entre els grans títols de la poesia modernista, el seu llarg silenci i gairebé desaparició pública i la marginació per part de les antologies noucentistes i benpensants, ha sobreviscut amb presència en canals poc convencionals, com ara la ”Antologia poética del Barrio Chino”, "Antologia de la poesia social catalana" d'Àngel Carmona,  i se l'esmenta en diferents estudis, fins a arribar a aquesta digna i merescuda segona edició per part de LaBreu.

Un altre aspecte d’en Nogueras: La relació amb artistes plàstics de l’importància de Xavier Nogués, Josep Maria de Sucre i Marian Pidelaserra del grup “El rovell de l’ou” (alumnes de l'acadèmia Borrell i autors de la revista manuscrita "Il Tiberio")

-Sovint quan es parla de la seva retirada, surt el tòpic del "funcionari obscur" Algú coneix un "brillant funcionari"?

-Esperem que el poema "L'home del puro" no caigui en males mans: Ataca de manera furibunda a un individu que es fuma un puro en ple tramvia (al costat d'un tísic, vegeu la truculència!) i li etziba:

L'atmosfera es carrega:
són molts els passatgers que es van queixant,
mes tu segueix fumant,
i quan més poc t'ho pensis, vindrà el dia
en quin a tu i als teus us clavaran
a sota del tranvia
que us passarà per sobre...
Ves-te'n rient del pobre!

i una pista:
Per tal de conèixer la resta de la seva obra publicada en revistes com ara “Joventut”, L’atlàntida, La Talia Catalana, Catalònia i altres, tenim la sort de comptar amb una eina magnífica a la xarxa: L’arxiu ARCA

(Arxiu de Revistes Catalanes Antigues) on podem rastrejar la seva presència i col.laboracions i examinar detalladament els plecs del romanso “Poti Poti”.

Mandrosament, en la foscor,
sotraquejant com el tramvia,
el món va fent la seva via.

alabatre, de quatre en quatre


"Malhaurat qui escriu satisfet d’ell mateix"

La intervenció magistral d’un Francesc Garriga en estat de gràcia, tanca el cercle (que ell mateix va obrir al setembre passat) d’aquesta novena temporada accidentada (ja ho sabeu, no encaixem, de moment,  en la graella d’activitats possibles sota el punt de vista administratiu-municipal) Amb tot i això, hem arribat a les 32 activitats!

L’entrebanc i la pausa de l’estiu ens permetrà, segurament, reinventar-nos per tal de tornar-hi el curs vinent amb un nou format, que ens permeti conservar lo millor de l’antic.

Tot això, en el benentés que mentrestant s’aprovi el Nou Pla d’Usos de Ciutat Vella i es tramiti la corresponent llicència d’activitat que ens ha d’amparar. Aquest és el bon camí ens diuen, i la síndrome d'Estocolm ens empeny a seguir-lo. Que es compleixin els terminis, que naltros ja ens inventarem la resta.

Mentrestant, bon estiu i bones lectures i segueixin atents a la programació, que la poesia no s'atura i ara hi ha Sitges i després la Bouesia i la Poesia i + i alabatrades descentralitzades i....