bolaño, duchamp, alzheimer

versió per a la capsa verda

versió de la germana (pintura)

M .Duchamp: ready-made malheureux

pla B

Ara que sembla que toca el torn del dadaisme, ara que fins i tot La Vanguardia se’ns torna dadà, vet aquí que me’n vaig cap a montjuïc a veure la inprescindible mostra que el mnac, via Tate, ens regala. Dadà ja és al museu, dadà ja ha estat digerit pel gran estómac, dadà ja no espanta ningú, dadà que va canviar tantes coses en l’art i a fora de l’art, dadà pare i mare de totes les avantguardes, dadà que encara ens nodreix i nodreix als pressumptes innovadors d’ara mateix que només han canviat d’eines i les utilitzen amb l’actitud més rancia i conservadora.. Cal veure que feien aquells entranyables rendistes, rendistes trabucaires, capaços de dinamitar el mercat de l’art al mateix temps que en vivien, i no pendre-hi mal. Dadà domesticat. Dadà devorat pel seny. El gest dadà, l’actitud dadà. Dadà descafeinat, dadà desactivat?

Enmig de l’allau de dades i icones, en plena eufòria dadaistica, submergit en l’època, veient-los, seguint-los inmers en la seva galaxia de gestos, d’idees, de projectes delirants, una imatge m’assalta sense pietat i em fot una puntada de peu al fetge: Hi ha una foto d’un llibre de geometria penjat en un estenedor. Una idea de Duchamp que ni tan sols la va realitzar personalment: va redactar unes instruccions i les va enviar per correu a la seva germana, que va dur a terme l’acció, en va fotografiar el resultat i després fins i tot en va pintar un quadre. (Duchamp era a Buenos Aires jugant a escacs en aquella època).
Una imatge molt potent que em va quedar fixada en llegir a 2666 la parte de Amalfitano.
Un llibre de geometria penjat a l’estenedor. Massa coincidencia. Bolaño saquejant Duchamp? Increible. Bolaño no faria aquesta mena de trampes. Massa fàcil, que ha passat? En cas de dubte preguntar als natius. Cal anar a les fonts. I les fonts em plantifiquen la segona puntada de peu, però aquesta m’engega directament a la tomba del Dr. Alzheimer: La imatge hi és, explicant amb luxe de detalls el seu origen i circumstàncies. A la Pp.245. una línea solitària destaca enmig de llargs paràgrafs:

“La idea por supuesto, era de Duchamp.”


Juro sobre el manual d’instruccions del pla B, que vaig llegir 2666 al seu moment, i que la imatge del llibre estés, es va fer un lloc entre moltes altres (el pla B ho certifica) però el seu origen duchampià es va escolar per algún forat negre fins que la va rescatar la visió fugaç al museu. El ready-made malheureux, m’ha fet creure que estava descobrint un vincle secret entre dos personatges extraordinaris. No hi ha secrets, ni recerca ni intuició. Gràcies herr doktor, ara sé que puc rellegir 2666, amb la garantia que a cada nova lectura hi descobrirè coses noves. I tornar al museu. I fer tantes coses com si fos la primera vegada...